Hoquei patins Internacional

JOÃO RODRIGUES

JUGADOR DEL BARÇA LASSA

“El Barça és el desafiament més gran per a un jugador”

“Tot els jugadors haurien de gaudir de l’ambient de la gent que omple sempre l’Aldo Cantoni. Serà una copa Intercontinental molt bonica”

“Al vestidor del Barça no hi ha ningú que es relaxi. És una passada i et contagia”

Els primers quinze dies em va costar físicament. Ara falten polir detalls i conèixer les coses de cada jugador

João Rodrigues (Oeiras, Portugal, 1990) va arribar a Barcelona aquest estiu procedent del Benfica i amb el cartell de golejador penjat al coll. Considera que encara li queden aspectes per polir en l’habitual procés per assentar-se a un nou ecosistema però ja ha deixat entreveure la seva determinant punteria. Assegura que tothom li ha posat les coses fàcils des que va arribar. Segur, però, que el seu caràcter treballador i també el seu afany per conèixer el país, l’idioma, la cultura i tot el que envolta el Barça ha estat un magnífic material conductor per adaptar-se a la seva nova casa. Atén L’Esportiu just abans de marxar cap a San Juan (Argentina) on la matinada de divendres a dissabte el Barça inicia el camí en la copa Intercontinental.

És una competició que ja ha guanyat dues vegades. És dels que té els records de tot ben ordenats en el seu imaginari?
Ho recordo gairebé tot. I les Intercontinentals segur que no les oblido. La primera, perquè va ser la primera i perquè va servir per tancar un cercle i poder dir que ho havia guanyat tot. La segona va ser l’any passat a Reus. Impossible oblidar aquella final.
Encara nota els nervis?
I tant. I si arribo als 40 segur que no hauran marxat. Són nervis bons, de tensió i de voler fer-ho bé. El que ja ha passat, no val. Els nervis també són d’ambició per seguir guanyant.
Considera que aquesta fam que vostè ha renovat amb el canvi d’equip era necessària que entrés al vestidor del Barça?
Gens. En aquest vestidor no hi ha ningú que es relaxi. És una passada. No feia falta que vingués jo per veure-ho. I és sorprenent quan els veus entrenar. Egurrola ha guanyat més de 70 títols i sembla que no n’hagi guanyat cap. Contagia. Ho vaig valorar quan vaig fitxar. Tenir gent així al costat et fa millorar.
Què més hi havia en la balança?
El desafiament personal va ser el que va pesar més. Tenia dues opcions; quedar-me a casa, on ho tenia tot…i tenia l’opció que tenia signe d’interrogació. Era un desafiament, el més gran que té un jugador d’hoquei sobre patins. Sabia que si no era aquest estiu ja no seria mai. Ho havia de fer. I l’anàlisi, després de tres mesos, és bona. N’estic satisfet. Estic aprenent molt. He deixat part de la família allà però, si no hagués pres la decisió, tinc la certesa que m’hauria perdut moltes coses bones.
L’adaptació costa quan es passa d’un gran a equip a un altre?
Mai és fàcil sortir de la teva zona de confort. Però, tot està sent fàcil. El temps i els companys ajuden. I el club no deixa que et falti de res. Coneixia la ciutat, l’idioma és similar... i tot l’equip ha estat a sobre. Amb la casa, per exemple, o també preguntant-me molt per la meva dona, que està embarassada.
S’atreveix amb el català?
Dic alguna frase i t’asseguro que la propera entrevista que fem ja respondré en català. Estic fent classes i, a més, estudio un màster de management esportiu que combina català i castellà. Amb la meva dona, estem coneixent la ciutat i la cultura del país. El clima, a més, és similar però aquí no fa vent. Ho agraeixo molt (riu). Crec que el jugador, més enllà de conèixer el joc i estar al 100% a la pista, s’ha d’implicar amb el lloc on va.
Dins la pista li ha costat?
Els primers quinze dies em va costar molt físicament. Venia d’una intensitat alta perquè, al Benfica, la preparació no era cap ximpleria, però aquí anaven a una marxa més. No hi ha relax. No pots descansar. Ara em queden detalls per polir. Que tot sigui automàtic. Conèixer les petites coses de cada jugador… Però, estic satisfet. I crec que tant els jugadors com l’Edu, que ho té tot molt clar, ajuden molt.
Coneixia l’Edu Castro, el míster, abans de venir?
De jugar en contra. Però, em vaig informar i tenia bones referències. Quan fas un canvi així, has d’intentar agafar el màxim d’informació perquè no sigui un canvi a cegues.
Tenen la mateixa idea?
Sí perquè li encanta atacar. La idea que tenim a Portugal, és que aquí agrada molt defensar. I l’Edu creu en defensar i tenim conceptes molt clars de com fer-ho. Però, la idea que té és ofensiva. A més, transmet molt bé. M’ajuda a mi, que sóc nou, però també als més veterans. Vas tranquil perquè et diu clar què has de fer. I quan no surt, et dona una solució. I si aquella no et funciona, una altra.
Vostè és un golejador nat. Què fa per treballar un aspecte tan innat com aquest?
No massa. Hi ha una cosa que sí que m’ajuda molt; visualitzo molt allò que faré. Imaginar-me els moviments. Analitzar rivals, visualitzar com defensaran.
Vostè és esquerrà jugant, un fet molt preuat.
I dretà de tota la resta. El meu pare era davanter d’hoquei herba. Sempre l’anava a veure i vaig començar agafant l’estic del meu pare. I, clar, a herba tothom agafa l’estic igual. És curiós perquè, a Portugal, no hi ha tradició i només queden sis o set clubs però em ve d’aquí.
Ha estudiat molt el Concepción, el primer rival?
És informació complicada de trobar. Però, en aquests casos tiro de memòria. Recordo la Intercontinental de la temporada passada i el Concepción va fer un gran paper. Serà molt dur. Haurem de tenir en compte la seva veterania i l’ambient; tots els jugadors haurien de jugar davant la gent entregada que sempre omple de l’Aldo Cantoni de San Juan. Serà bonic.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.