Política esportiva

JOSEP-LLUÍS VILASECA

SECRETARI GENERAL DE L’ESPORT (1988-96) I MEMBRE DEL COMITÈ ORGANITZADOR DELS JOCS de Barcelona (1987-92)

“A Samaranch no se li ha fet justícia”

El primer secretari general de l’Esport va ser l’home de la Generalitat en el comitè organitzador i va haver de negociar qüestions complexes amb el govern espanyol

Considera que el centre d’alt rendiment de Sant Cugat és encara un dels grans llegats que van deixar els Jocs

El CAR és un dels grans llegats dels Jocs, tothom reconeix que és un dels millors centres d’alt rendiment del món
A Madrid em deien que hi havia un informe que deia que els Jocs a Barcelona eren inviables
Samaranch ens recomanava que penséssim sobretot en els membres del COI, que eren els que votaven

Josep-Lluís Vilaseca va ser l’home de la Generalitat en el Comitè Organitzador dels Jocs (COOB). Va viure tot el procés d’elecció i d’organització dels Jocs en primera persona. Assegura que tant ell com Jordi Pujol van anteposar sempre els interessos de Barcelona i Catalunya perquè els Jocs fossin un èxit abans que els del partit. No amaga que sense Samaranch aquella aventura no hauria tirat mai endavant.

Quan va sentir per primer cop la idea d’uns Jocs a Barcelona?
Va ser en el cèlebre sopar del 1982, quan Narcís Serra ho va mig anunciar; quan ho vaig veure finalment clar va ser quan es va formar la comissió dels Jocs i el 1983 vam anar a veure Samaranch a Lausana. El vaig veure molt decidit.
Va quedar clar des del principi quin paper es reservava al govern català?
Samaranch ens va dir que les tres institucions [govern espanyol, Generalitat i Ajuntament] havíem d’anar plegats, si una fallava la cosa se n’anava en orris.
A Madrid no hi havia reticències pel fet de portar els Jocs a Catalunya?
Abans del 1982 allà tenien claríssim que no es farien mai uns Jocs a Barcelona. El seu secretari general, Jesús Hermida, em va dir personalment que no li parlés més d’aquest tema perquè tenia un informe tècnic en què s’assegurava que uns Jocs a Barcelona eren inviables. Li vaig demanar l’informe i no me’l va donar. No el vaig veure mai. No sé ni si va existir. Amb l’arribada del nou govern socialista, i sobretot de Romà Cuyàs a la secretaria general de l’Esport espanyol, tot va canviar. De la inviabilitat es va passar a la viabilitat gràcies a un nou informe de Cuyàs.
Hi va haver concessions, però?
Ells també havien de fer alguna cosa. L’AVE a Sevilla va ser un disbarat total i aquella fira a Sevilla tampoc va tenir èxit.
Barcelona sembla que es va endur la glòria dels Jocs i la seva marca internacional, i Catalunya va quedar relegada. Li sap greu?
Eren els Jocs de Barcelona i li corresponia a la ciutat treure’n el màxim profit. Era el que tocava. Hi va haver problemes en el partit per això mateix. Josep Maria Cullell, que era el cap de l’oposició, preguntava com és que col·laboràvem amb una cosa que beneficiava Pasqual Maragall en les eleccions. Estava amoïnat. Vaig anar a veure Jordi Pujol i li vaig dir clarament que jo col·laboraria en els Jocs si realment calia, però si l’esperit era criticar-ho tot o fer la punyeta jo no serviria per a allò. Pujol ho va deixar clar. S’havia de col·laborar, per Barcelona però també per Catalunya. Eren més importants els Jocs que el partit.
Què va ser el més difícil de negociar entre totes les parts?
Els diners, és clar. Qui pagava cada cosa. Allò era determinant.
La presència del català i dels símbols del país en les cerimònies també va ser un maldecap?
Això ho vam arreglar l’Ajuntament, representat pel Josep Miquel Abad, i jo mateix, per part de la Generalitat. Una vegada ens vam posar d’acord en les línies generals ho vam negociar amb Gómez Navarro, del CSD, que va donar certes facilitats. El COE, mentre hi va haver Alfons de Borbó de president, va pintar molt poc.
També hi havia alguns sectors que demanaven un comitè olímpic català propi i més presència del català. Com la va entomar el govern i el comitè organitzador aquella pressió?
Crec que aquestes demandes anaven més enllà dels Jocs. Era una necessitat que els esportistes catalans com a mínim puguessin portar un distintiu en l’uniforme. Però allò no era negociable per al govern espanyol. De fet, encara no ho és. Ho trobo absurd i és una cosa tan fàcil d’arreglar que sembla mentida que no es faci.
I de les detencions de l’operació Garzón el govern català en va tenir notícia?
Jo estava sobretot ficat en el COOB –comitè organitzador– i no ens en vam ni assabentar, va ser cosa de la policia...
Què és el més rellevant que hi va guanyar l’esport català amb els Jocs?
Per exemple sense els Jocs no hi hauria hagut el CAR de Sant Cugat. El vam fer nosaltres perquè era vergonyós que havent estat nominats per als Jocs no hi hagués cap centre d’alt rendiment. Vam trobar un edifici a Sant Cugat que era apte per arreglar-ho ràpidament. Samaranch em va dir que se m’havia aparegut la verge.
Per què?
Perquè era un edifici gran i fantàstic. El van construir unes 30 mútues per rehabilitar accidentats, però va ser un fracàs total. A la gent que enviaven allà quan els deien que després de la rehabilitació havien d’incorporar-se al món laboral ells preferien cobrar la invalidesa. Quan els vam dir que ho volíem comprar ells també van veure el cel. El vam arreglar i vaig anar a Madrid amb un conveni en què ho pagàvem tot a mitges. Hi van estar d’acord. De fet el conveni encara està vigent.
Quan es deia que als membres del COI se’ls havia de tractarbé, això incloïa regals?
No fèiem res exagerat, simplement els ensenyàvem totes les instal·lacions. Samaranch ens havia deixat molt clar que a la gent que havíem de convèncer era la gent que votava, és a dir, els membres del COI. I ens hi vam esmerçar.
El dia de la nominació hi havia molts de nervis, i el discurs de Jacques Chirac a favor de la candidatura de París va ser molt bo. Temíeu per la victòria?
Hi havia nervis, i Samaranch tampoc ens va calmar. Només recordo Havelange, que ens va fer un somriure còmplice.
Més enllà de la seva afiliació política, sembla que hi ha un consens que sense Samaranch no hi haurien hagut Jocs?
És evident. Ell sobretot va mantenir totes les institucions unides. I també s’hi jugava molt, perquè si Barcelona no hagués guanyat, la seva carrera com a president del COI s’hauria acabat. Tothom sabia que era la seva aposta personal. No se li ha fet jusíciat, però ja se sap, la vida és dura. Samaranch no podia dir que Barcelona era la seva candidata preferida, però sí que hi va influir. A més, ens deia sempre que no oblidéssim la premissa bàsica, que la concessió dels Jocs depenia dels membres del COI.
Per què Madrid no se n’ha sortit a l’hora d’aconseguir uns Jocs?
Perquè és molt difícil. Nosaltres ho vam tastar de primera mà. Sempre hi ha ciutats importants. Hi ha gent que es pensa que allò de Barcelona va ser fàcil, i és mentida.
Hi va haver algun moment de patiment especial abans dels Jocs per alguna obra o alguna altra circumstància?
Una cosa molt difícil va ser la tria del projecte de la cerimònia d’inauguració. Hi havia el del Bassat i un altre amb un toc més espanyolista, amb toros i tot això, que no era adequat al nostre tarannà. Aquell dia jo presidia el comitè executiu i em vaig plantar. L’Abad va posar pau i crec que la decisió que es va prendre va ser la bona, tot i que hi havia pressió perquè escúlissim l’altra opció.
A nivell genèric i vist amb perspectiva, quin llegat creu que van deixar els Jocs.
N’hi ha diversos. En general la mentalitat de la gent va canviar. Va veure que si anàvem tots units Catalunya podia fer grans coses. No sé si això perdurarà, però aquesta idea m’agradava. L’esport català, a més, va fer un salt qualitatiu impensable i el CAR, que abans en parlàvem, és un dels millors centres d’alt rendiment del món. Això ho reconeix tothom.
L’estadi olímpic, però, no creu que està sent infrautilitzat?
No té un ús clar i això que Barcelona està ara plena de turistes. Un dels problemes que hi ha és la connexió amb el Museu Olímpic. A la gent li agrada veure l’estadi i la torxa i se’n va a un altre lloc, pel museu no hi passa. En canvi fixa’t en el que fa el Barça. Si vols anar a veure el Camp Nou has de passar per dins el museu, i això fa que cada any sigui un dels més visitats de Catalunya. El futbol, a més, és un fenomen a part.
I veu Barcelona demanant uns altres Jocs, com per exemple els d’hivern?
D’entrada no és el mateix uns Jocs d’hivern que uns d’estiu, tot i que també caldrien obres importants. També s’ha de tenir en compte que Madrid es va gastar molts diners en les seves candidatures i es va endur tres carbasses grosses i tenen molts instal·lacions avançades. Tard o d’hora ho tornaran a intentar i el govern espanyol ho prioritzarà.

Per pressió, la del Barça

Josep-Lluís Vilaseca –a la imatge donant suport a Lluís Bassat en les eleccions del 2003–va admetre en el seu llibre de memòries Que consti en acta, escrit juntament amb Genís Sinca, que si bé la pressió perquè els Jocs Olímpics sortissin bé era enorme encara ho era més ser directiu del Barça. Ho va explicar en aquest mateix diari el 2014: “És pitjor ser directiu del Barça. És una bogeria. Tothom hi entén, de futbol. Facis el que facis sempre hi haurà un problema. És perillosíssim. Pel carrer, per exemple, t’insulten si no has guanyat.” Vilaseca va ser directiu amb Agustí Montal (1969-1977) i mai s’ha mossegat la llengua de com era tractat el club català en plena dictadura: “Els arbitratges eren un escàndol, feien esgarrifar, i ningú ho veia per la televisió. Bernabéu ho tenia tot controlat. Després va deixar empremta en el futbol internacional. La seva presidència en la comissió jurídica i de disciplina de la UEFA va portar canvis importants, com ara la introducció del vídeo per repassar les jugades polèmiques. La seva relació amb Jordi Pujol va començar en plena lluita antifranquista i ell va ser l’home que va aconseguir el traspàs de les competències d’esports a la Generalitat creant les federacions catalanes, un model que després seria imitat per la resta de comunitats autònomes.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.