Més esport

Eduard López

VICESECRETARI GENERAL D’ACCIÓ POLÍTICA D’ERC. DETINGUT EL 1992 EN EL MARC DE L’OPERACIÓ GARZÓN

“Sabia com les gastava l’Estat espanyol”

“L’independentisme que representàvem no posava en risc els Jocs”

“Els Jocs van permetre una modernització, però alguns dels temors que ja teníem s’han confirmat”

Haver estat torturat no m’obsessiona. En puc parlar. No tothom ho ha viscut així, però a mi no m’ha impedit viure una vida plena
Una part de l’independentisme era molt crítica amb els Jocs. També ho compartia amb gran part de l’esquerra
Tot i que amb l’Estat espanyol no es pot dir mai, no veig avui dia una detenció de 40 persones amb llei antiterrorista

Avui fa 25 anys, Eduard López (Barcelona, 1965) sortia del portal de casa seva, a la plaça del Pes de la Palla, quan agents de la Guàrdia Civil el van detenir. Tres dies més tard, va sortir en llibertat sota fiança. La coneguda com a operació Garzón havia començat el 29 de juny i va acabar amb una quarantena de detinguts, 25 dels quals van anar a judici l’any 1995. Eduard López va ser absolt.

Què fa cada 6 de juliol des del 1992?
Res especial, és evident que sé que és el dia que em van detenir, però amb el pas del temps fins i tot hi ha hagut anys que gairebé m’ha passat per alt, més enllà que fa cinc anys, amb motiu del vintè aniversari de les detencions, hi vaig pensar perquè es va enregistrar un documental sobre l’assumpte.
En quines organitzacions havia militat?
De jovenet, quan em va interessar el món polític, vaig militar a Independentistes dels Països Catalans (IPC) i després vaig participar en la creació del Moviment de Defensa de la Terra (MDT). En aquells moments, em movia en aquests cercles.
De què el van acusar?
De col·laboració amb banda armada. Em van jutjar el 1995. El judici es va celebrar en circumstàncies diferents a les de la detenció. Vam arribar al judici amb una feina prèvia per buscar una solució política a la situació que s’havia creat amb les detencions. I en aquells moments, la solució es començava a albirar. Al capdavall, els que van resultar condemnats van ser indultats i els que estaven empresonats van anar sortint progressivament. Tothom va acabar sortint.
Molt foc d’encenalls, per tant.
L’independentisme que representàvem no constituïa un perill que posés en risc la celebració dels Jocs. Ni teníem aquesta pretensió, ni que haguéssim volgut. No érem el perill que podia representar Terra Lliure. Hi havia malestar i preocupació perquè els signes d’identitat de Catalunya fossin més presents en els Jocs, però fins i tot en això es van intentar fer equilibris. Ni l’independentisme més compromès i crític amb els Jocs ni l’independentisme sociològic, encara no articulat però latent, constituïen un perill de fer descarrilar els Jocs. Això ho sabien a Barcelona i a la Generalitat. Les detencions van ser una operació no demanada des de Catalunya i duta a terme des de la Guàrdia Civil, el Ministeri de l’Interior i el jutge Garzón. Va ser una manera de remarcar que el poder polític, en darrer terme, el tenia l’Estat.
El corrent majoritari a Catalunya era favorable als Jocs, però també hi havia moviments crítics. Vostè on se situava?
La part de l’independentisme que representàvem nosaltres era molt crítica amb els Jocs. També ho compartia amb gran part de l’esquerra. Recordo un llibre de Vázquez Montalbán, que era l’actualització d’un llibre antic, Barcelona, ¿a dónde vas? que criticava com s’havia portat el tema i el tipus de Barcelona que prefiguraven els Jocs. No anàvem contra els Jocs en si mateixos. Jo entenc que els Jocs van ser una ocasió que Maragall i la gent que hi posava la matèria gris van aprofitar com a excusa per modernitzar la ciutat amb infraestructures en bona part necessàries. Però també per posar Barcelona en situació d’avantatge en un context de final de la guerra freda i de globalització del capitalisme. Alguns fèiem la crítica a aquest model de Barcelona. Alguns dels problemes que vam posar sobre la taula s’han vist amb posterioritat. Ara, amb el pas dels anys, és difícil fer una lectura de blanc o negre del que van ser els Jocs Olímpics. És evident que van aportar coses necessàries i que van generar un discurs, una mica ingenu, d’internacionalitzar Barcelona en un món més interconnectat. Aquell context de superació de les ideologies i d’obertura d’un món nou després de la guerra freda era una promesa que va funcionar en aquell moment, però vist des d’ara som capaços de matisar-ho, fins i tot la gent que ho va viure com una gran oportunitat. I els que ja aleshores ho vèiem amb ulls crítics podem reconèixer que els Jocs van ser una oportunitat de modernitzar les infraestructures que faltaven a Barcelona, alhora que alguns dels temors que ja teníem s’han anat confirmant. I l’altre context del 1992 és que els Jocs se celebraven en una situació política que no era la de llibertat i afirmació nacional que l’independentisme volia.
En el context polític actual, seria possible fer uns Jocs a Barcelona?
Una pregunta molt complexa. Els Jocs del 92, des del punt de vista de Maragall i l’equip que els va impulsar, de la Generalitat pujolista que ho venia amb alguna reticència però que s’hi va veure arrossegada, també eren un intent de projecció d’una Espanya diferent, més o menys modernitzada, i de posar Barcelona en una situació d’igualtat amb Madrid, com prefigurant una situació de possible capitalitat. Aquest esquema ha mort i l’evolució del mateix Maragall i del socialisme sincerament federalista és prou descriptiva que allò va ser un miratge. No sé si serien possibles. Me’ls imagino en un marc de Catalunya sobirana, i tenint clar que ens discutiríem molt sobre el model. Però en un marc de Catalunya autonòmica no me’ls sé imaginar.
Al llarg d’aquests 25 anys s’ha preguntat si aquella operació Garzón va ser una primera fàbrica d’independentistes?
No és que a Catalunya no haguessin passat coses similars amb anterioritat. Al final del franquisme i a l’inici de la transició passava regularment, però en operacions que afectaven poca gent i passaven més desapercebudes. Al 92 van tenir la sort que la pròpia existència dels Jocs va fer que s’hi parés més atenció. I l’extensió de les detencions va fer que se’n parlés molt. Crec que tot plegat va acabar ajudant-nos perquè va actuar de caixa de ressonància. Tot el que ha vingut després no té origen al 92. És multicausal. Ara, allò que inicialment es va viure com una derrota perquè hi va haver detencions, tortures, empresonaments d’anys i una certa situació de terror en els nostres entorns, al final, amb la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans, es va revertir en una victòria moral i, amb el pas dels anys, ens va permetre orientar el nostre independentisme d’una manera més eficaç. Moltes de les idees que encarnàvem en aquell moment s’han fet més compartides.
Com va anar des del 6 de juliol fins que el van alliberar?
Em van detenir al portal de casa, sense testimonis, fins al punt que la família em va donar per desaparegut durant dos dies. Vaig passar una nit a la caserna de l’avinguda Villa de Madrid, a Barcelona. Sense dormir, sempre dret, de cara a la paret i amb pocs interrogatoris, a partir de la matinada. I pateixo les tortures habituals, la bossa al cap, cops amb el palmell de la mà, alguna puntada de peu, insults... L’endemà al migdia em posen en una furgoneta i em porten a la direcció general de la Guàrdia Civil, a Madrid. Allà tot es va elevar a l’enèsima potència. Amb pràctiques similars, els interrogatoris eren molt més durs i amb més gent intervenint-hi. A Barcelona, la veu cantant la portava una persona. A Madrid hi ha interrogatoris en què un pregunta i quatre o cinc més es dediquen a fer el que fan... Allà em va visitar una forense que es deia Leonor Ladrón de Guevara que em pregunta com estic i com em tracten. Em vaig arronsar d’espatlles i ella ho va reflectir en l’informe com “no respon, actitud hostil”. A la Guàrdia Civil tenia un advocat d’ofici i allà vaig prendre consciència de la magnitud de la tragèdia en veure les fotos de la gent detinguda. Allà vaig sentir, des la meva cel·la, com a un altre detingut li preguntaven a crits: “Quién ha ganado la liga?” L’obligaven a respondre que el Madrid, quan era la primera de les lligues que va guanyar el Barça per la derrota del Madrid a Tenerife. Després vaig saber que era Carles Bonaventura. Més tard vaig comparèixer davant del jutge Garzón, a l’Audiència Nacional. Allà el tracte era diferent. Jo abaixava el cap i em preguntaven per què ho feia, que allà podia fer el que volgués. Em van posar una fiança de mig milió de pessetes. Per sort, la meva família el va poder reunir, el comitè d’empresa d’El Punt va avançar diners i vaig poder sortir. Allà el tracte era tan diferent que hi havia un policia gallec que, estant jo a la cel·la, em demanava si li podia dir llocs per anar de vacances a la Costa Brava. Quan marxava, estava de guàrdia a la porta i em va fer fins i tot un gest com volent dir a veure si ens veiem a la costa.
Com van ser els dies posteriors?
Després toca superar-ho, perquè quedes aixafat. Vaig trigar a recuperar-me, però la mateixa evolució del sumari em va ajudar. Pel que fa a les tortures no puc dir que hagi viscut obsessionat, però sempre les tens present. En puc parlar amb facilitat, i gairebé ho puc fer amb prou distància, com si fos una altra persona. Sé que no tothom ho viu així, però a mi aquella experiència no m’ha impedit viure una vida plena en tots els àmbits ni em fa estar en una situació de por. Sé perfectament com les gastava i com les gasta l’Estat espanyol, de fet ja ho sabia quan em van detenir. No vaig tenir cap dubte de què em passaria, la tortura no va ser cap sorpresa. Ara, tot i que amb l’Estat espanyol no es pot dir mai, no veig avui dia una detenció de 40 persones amb llei antiterrorista i tortures pel mig, tot i que soc conscient que la tortura ha continuat existint. Jo crec que ells també en van aprendre, d’allò i que, tot i que continuen fent guerra bruta, la fan d’una altra manera.
Què va fer durant els Jocs, li van interessar?
Van ser un moment de gran joia ciutadana i jo, pel que havia passat, no en sentia. Els vaig viure una mica de lluny, més a prop del meu entorn. Però vaig fer una excepció i amb un company meu amb qui havia corregut diverses curses, Josep Maria Cervelló, regidor d’ERC a Sant Boi de Llobregat, vam anar a veure el final de la marató. I ell sempre explica que allà, a l’avinguda Maria Cristina, jo estava tota l’estona mirant cap enrere, entre la gent.
Veig que aliè a l’esport no n’és.
Soc molt futboler i del Barça. El meu primer ídol va ser Carles Rexach. El primer equipament del Barça que em van regalar portava el seu dorsal, 7. I vaig ser molt feliç com a infant amb el Barça de Cruyff i Neskens. A la redacció d’El Punt al carrer Jonqueres sempre estava pendent del futbol per la tele. Soc d’esquerres, però no d’aquells que diuen que l’esport és l’opi del poble. Sempre m’ha interessat. Jo he corregut sempre i al 92 ja havia fet una o dues maratons i diverses mitges maratons. Tenia 1h23 en mitja marató. Disfrutava molt en els 1.500 m de l’època de Sebastian Coe i Steve Owett. De gran, n’he continuat fent alguna, fins i tot de muntanya, que m’agraden més que en pla.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.