Més esport

MARTÍ PERARNAU

PERIODISTA I DIRECTOR DEL CENTRE PRINCIPAL DE PREMSA DELS JOCS

“Vam treure el Dream Team per l’escala d’incendis”

Encarregat d’assistir 15.000 periodistes, va gestionar capítols com la multitudinària roda de premsa dels Jordan i companyia

“Vam crear un sistema intern informàtic, una espècie d’intranet, quan internet no existia. Va ser un avenç significatiu i un èxit extraordinari”

Hi va haver un ‘boom’ olímpic entre el 1992 i el 2012 i ara es tanca el cercle com es va començar: sense suficients candidatures
[Llegat Barcelona] Una organització digna dels alemanys més organitzats, amb una creativitat i una innovació dignes del Mediterrani creatiu

Martí Perarnau (Barcelona, 1955) és un privilegiat olímpic. Ha viscut els Jocs des del tartà, la vila olímpica, les graderies, la sala de premsa i els budells de l’organització. Va ser el director d’operacions de premsa dels Jocs de Barcelona des de mitjan 1988 i el director del centre principal de premsa durant la celebració dels Jocs. És un testimoni de luxe de la cita catalana i un bon analista de la història de l’olimpisme en general, i ho demostra amb una conversa clara i rica, com a bon comunicador, per telèfon des de Madrid.

El va sorprendre l’encàrrec que li van oferir?
Va ser a mitjan 1988, poc abans dels Jocs de Seül. Aleshores, el comitè era petit i havia d’anar incorporant els responsables de desenvolupar el projecte de cada sectorial. El Josep Miquel Abad em va proposar el projecte, suposo que per haver estat atleta olímpic, periodista, i haver tingut relació amb els Jocs. No m’ho vaig pensar gens. Li vaig dir que m’era igual el que em paguessin, era la meva ciutat i em feia molta il·lusió.
Per on es comença bastir un projecte d’aquesta magnitud?
El més complicat era que no hi havia referències prèvies. Els Jocs de Moscou no havien deixat llegat perquè la Unió Soviètica estava a punt de desaparèixer. Els Jocs de Los Angeles tampoc perquè van ser privats i no van voler donar referències de com havien treballat. I els Jocs de Seül encara s’havien de celebrar. Hi vam anar una seixantena de persones per veure l’organització, però s’ha de dir que els coreans no ens van ajudar gaire. Per tant, ens vam trobar amb un desavantatge inicial, però que al final potser va ser un avantatge. Estàvem una mica al buit, però al mateix temps va ser un avantatge perquè ho vam construir de zero a partir del que ens semblava. Sempre és més fàcil quan ens marquen el camí. Nosaltres vam intentar fer el contrari i deixar un llibre blanc, una mena de llegat per a les següents organitzacions. Atlanta va venir i els vam informar de tot, Atenes també...
Quina era la gran preocupació?
Bàsicament n’hi havia dues, una de coneguda i una altra de desconeguda. La coneguda era tenir els mitjans necessaris per assistir els 15.000 periodistes acreditats. Hi havia una sèrie de necessitats brutals quant a transport, allotjament... L’havíem d’encertar en la mesura de la quantitat de periodistes: no fer curt ni llarg. L’altra, la desconeguda, era la que ningú podia preveure. El que tu penses avui, d’aquí a quatre anys pot haver canviat molt. Què canvia? Doncs la tecnologia, la forma de fer i actuar... Per exemple, l’any 1988 el COI va signar un acord per subministrar màquines d’escriure als periodistes perquè aleshores l’ordinador portàtil existia però pràcticament no el feia servir ningú. I en canvi, el 1992 la màquina d’escriure era una eina residual. El 1992 començava a haver-hi telèfons mòbils, però dos anys abans no hi havia ni la més mínima sospita que existirien. Alguns fotògrafs començaven a transmetre fotografies digitals. El fax, que el 1988 era una eina imprescindible, el 1992 començava a no ser-ho. El teletip havia estat l’eina principal de comunicació dels periodistes el 1984; el 1992 pràcticament havia desaparegut. Hi havia una dimensió desconeguda.
Una de les fites de més èxit i innovadores va ser la base de dades que van desenvolupar.
Vam crear un sistema intern informàtic, una espècie d’intranet per a la família olímpica, quan internet encara no existia. Era el projecte AMIC i es tractava d’una xarxa d’ordinadors en què es podien consultar els resultats de les competicions dels Jocs i les declaracions dels esportistes. Després hi havia la gran base de dades amb la biografia dels esportistes. Va ser la primera vegada que es feia en uns Jocs Olímpics. Vam tenir unes cent persones treballant-hi durant més d’un any per aconseguir les dades. Hi havia uns quinze mil esportistes i en vam aconseguir uns vuit mil. Va ser una cosa extraordinària perquè pensava aconseguir-ne uns dos mil perquè la majoria d’esportistes no sabíem qui serien fins pràcticament un mes abans dels Jocs. Aquest va ser l’internet dels Jocs, va ser impactant. Avui ningú li donaria valor, però va ser important. Segur que es feien coses similars arreu del món perquè els humans solem comportar-nos d’una manera semblant, però va ser un avenç significatiu i un dels èxits extraordinaris.
Treballava amb els periodistes, els encarregats de transmetre la imatge de Barcelona al món, va notar responsabilitat?
No vaig sentir pressió. Potser durant els quatre anys previs per la incertesa del que passaria i per encertar-la amb la preparació de la feina. Això era vàlid per a nosaltres i per a tothom. Un cop acabada la cerimònia d’inauguració, no vam sentir pressió. Jutjar uns Jocs Olímpics per la cerimònia és un error perquè és un esdeveniment més proper a un espectacle. Pot anar molt bé i després que la competició esportiva sigui un desastre. Però és cert que marca molt quant a imatge i sensacions.
Va sortir com esperaven?
Millor. Va sortir rodó. Si es poguessin repetir no sé si tot sortiria tan bé. Això no vol dir que no hi hagués dificultats, problemes i incidències. Totes les àrees van cometre errors i vam haver d’improvisar i modificar coses. Per exemple, la roda de premsa del Dream Team de Michael Jordan i companyia al centre principal de premsa. Al final els vam haver de treure per l’escala d’incendis perquè hi havia 1.600 periodistes, una barbaritat, i era impossible que sortissin per l’escala normal. Per més que planifiquis, hi ha coses que s’han d’improvisar. O per gestionar el transport hi havia centenars d’autobusos per atendre la família olímpica, amb conductors d’arreu de Catalunya que no coneixien la ciutat i es perdien. El director de transports va tenir la bona idea de posar un voluntari de la ciutat de guia a cada autocar. Aquest fet s’ha anat repetint als Jocs. A Londres, una setmana abans, els xofers es van perdre i els organitzadors ho van resoldre de la mateixa manera.
Per vostès quin va ser el millor moment dels Jocs del 1992?
La cerimònia d’inauguració. Va ser molt rodona, emotiva i espectacular i va donar la imatge de modernitat i creativitat que hi havia darrere de l’organització. Coherència entre imatge i realitat. I vaig tenir la sensació de respirar i dir “la cosa ja funciona bé”. Ens va fer pensar que quan comencessin les competicions, també anirien bé.
I de la competició estricta?
El nivell esportiu va ser molt bo, excepcional. Em quedo amb la nova victòria de Carl Lewis al salt de llargada, tot i que no va ser el gran moment dels Jocs, però és un dels mites històrics de l’atletisme i va venir als Jocs de Barcelona i va tornar a consagrar-se. Encara que hi va haver coses més importants, com el rècord del món dels 400 tanques del Kevin Young, una barbaritat. Possiblement és un dels recordistes mundials més desconeguts. Va ser una proesa i ho demostra que 25 anys després encara sigui vigent. Després hi va haver l’or de Cacho, les pròrrogues dramàtiques del waterpolo o el Dream Team.
Quin és el llegat de Barcelona als Jocs Olímpics?
Bàsicament, una organització digna dels alemanys més ben organitzats, amb una creativitat i una innovació dignes del Mediterrani més creatiu.
Què suposen els Jocs per a vostè?
M’han marcat molt sempre. Amb disset anys vaig anar als Jocs de Munic amb una beca de la federació d’atletisme i vaig poder estar dins de la vila. No hi vaig participar, però els vaig viure. M’han marcat molt com a atleta, aficionat, periodista i com a organitzador. He pogut anar vivint els Jocs des de diversos àmbits i n’he vist l’evolució gegant, i ara no se sap necessàriament massa clar cap on van.
Què els ha passat, als Jocs? Com és que només hi ha dues candidatures per al 2024?
Passen dues coses. El COI ha collat massa durant massa anys. Van construir un esdeveniment extraordinari. A partir del 1988, i sobretot el 1992, els Jocs van rebre una catapulta absoluta com a gran esdeveniment esportiu. Tret d’Atlanta 1996, això ha estat una progressió més o menys constant i s’ha anat fent més gros. Però també ha exigit cada vegada més a les ciutats organitzadores en tots els sentits i trobo que ara s’està pagant haver exigit massa. Només cal veure els referèndums de ciutats com Munic, Estocolm i tant d’altres. Les ciutats han vist que el preu organitzatiu que s’ha de pagar és prohibitiu. L’altra qüestió és que la mateixa evolució social i de l’esport exigeix una evolució dels mateixos Jocs i de les competicions, que el COI encara no ha formulat. Ha de fer una redefinició de la mateixa manera que es va fer entre els anys cinquanta i seixanta. Algú amb molta visió hauria de formular aquesta revisió, que segurament seria polèmica, quant a tipus d’esports, nombre de participants, format organitzatiu… El temps ho exigirà. El format nascut als anys vuitanta va tocar sostre. Per organitzar els Jocs del 1980 i el 1984 el COI ho va passar molt malament perquè no hi havia candidatures després del fracàs econòmic de Montreal. Els Jocs van revifar i es va construir un model d’èxit. Hi va haver un boom entre el 1992 i el 2012 i ara es tanca el cercle com es va començar: sense suficients candidatures. Es necessita una reformulació global del concepte.
Madrid no ha aconseguit els Jocs, què li va fallar?
Va estar a punt i tenia una candidatura que estava bé el 2012 i sembla que la va perdre pel vot del membre italià que diuen que es va equivocar i això va propiciar que quedés fora i guanyés Londres. Tot el que va venir després han estat candidatures postisses, fetes per raons polítiques i allunyades d’un cert realisme. No hi havia possibilitats o la candidatura no tenia unes bases prou sòlides com la del 2012.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.