Tot ve de la temporada a l’aire lliure, la del mundial de Londres, que em va costar molt fer la mínima dels 800. Em trobava molt forta i m’estava entrenant més bé que mai, però en competició em trobava que, si era una cursa que no fos llançada, des del principi amb un ritme infernal, acabava i no estava del tot cansada. O creia que podia donar més. Sempre he sabut que em falta un punt de velocitat per córrer uns bons 800. Tinc uns 400 de 0:54 que en l’àmbit espanyol està molt bé i que sempre hi he pogut fer el canvi de ritme i estar al davant, en els 800. Però, un cop he sortit a àmbit internacional, sempre he tingut aquesta mancança de punta de velocitat que em priva de poder lluitar per una medalla o per bones posicions en una competició d’alt nivell.

De moment, no he canviat la manera d’entrenar-me. Sempre he preparat els 800 per dalt, per la via aeròbica. Pensant en la competició l’encararé més cap als 1.500. No és que la temporada passada no em veiés preparada per fer-ne cap, ni de bon tros. Fa quatre anys que no en corro cap, la meva marca és 4:16, però jo de quatre anys cap aquí he canviat molt. I l’objectiu és preparar tant els 800 com els 1.500. En pista coberta segurament em centraré en els 800 perquè la temporada de competició és d’un mes i tinc aquest mes per fer la mínima, que és 2:02.00. Per tant, he de córrer en 2:01 per ser al mundial de pista coberta de Birmingham, al març. I de cara a l’aire lliure i l’Europeu de Berlín, no sé encara en què participaré, si en 1.500 o 800. La meva intenció és, si corro uns 1.500 per sota de 4:05, participar-hi. Trobo que, amb la velocitat que tinc dels 800, soc molt més competitiva i tinc més opcions d’intentar lluitar per una medalla, que és el que realment em motiva ara mateix. I crec que ho puc aconseguir [riu].

Fer una mínima i participar-hi, ja ho he fet. I ara ja no és el que em motiva. Jo sé que si corro en dos minuts els 800, en una cursa tàctica, dependrà de la meva velocitat final i de molts factors. En canvi en 1.500 i una marca bona puc estar més endavant.

La veritat és que ni jo m’ho esperava ni ell m’ho havia dit. Sí que hem estat treballant aquí a Banyoles, a la pista d’Olot... I hem anat fent i veia que millorava. De mica en mica he anat entrant en competició: vaig començar a guanyar el campionat d’Espanya. Però mai m’havia marcat l’objectiu de ser olímpica. O mundialista. Sí que he anat fent i una cosa m’ha portat a l’altra. I n’estic molt contenta; sobretot per això, perquè encara en tinc moltes ganes. Crec que una de les claus d’aquest procés és que l’he pogut compartir amb en Joan Lleonart i tota la gent d’aquí Banyoles. I la veritat és que l’he gaudit molt.

És complicat, la veritat. Jo estic treballant al Club Natació Banyoles i són molt flexibles: la meva jornada... Soc molt afortunada de poder-ho combinar perquè molts atletes del meu nivell no ho poden fer i tampoc ho fan. I això també em dona vida: estic fent el que m’agrada. Tinc el meu temps per entrenar-me als matins, a les tardes, m’ho puc combinar, em deixen marxar quan vull. I això és un valor afegit, una seguretat que tinc jo i que em permet afrontar les curses sense cap mena de pressió, gaudint-les i sempre basant-me en mi i els meus objectius. Sense pensar en les ajudes que pugui tenir.

Sí, jo crec que la vida que faig no és professional perquè m’aixeco pensant en moltes altres coses, no només en mi mateixa. I això és un altre valor afegit per a mi, perquè em dona aquesta tranquil·litat i fa que afronti els entrenaments. M’entreno amb gent que també és amateur i que ho fa per gaudir. I això també s’encomana: les ganes que tenen ells per viure aquest esport. Això és el que has de tenir si vols ser un atleta professional. I no ho pots perdre. Amb això soc molt afortunada. I amb el tema del club, una cosa porta a l’altra: guanyes un campionat d’Espanya, arribes a ser internacional i tens moltes més ajudes, clubs que t’acompanyen... Això és un a més a més i jo sé que, quan s’acabi, s’acabarà. Però jo seré capaç de seguir relacionada amb aquest esport al nivell que sigui.