La primera, i la principal, és no tenir por. No només al mar sinó a les aigües obertes en general, ja sigui al riu o en llacs. Al principi, tothom té una mica de por. Jo de petit també en tenia una mica, però t’has de preparar i mentalitzar per a diverses circumstàncies: nedar amb onades, la possibilitat de desorientar-te o fins i tot de perdre’t, que et piqui una medusa, o que et quedis enganxat per unes algues, et frenis, t’angoixis, i fins i tot a vegades pots tenir la sensació d’ofegar-te. Després també hi ha els cops dels rivals. He tingut alguns companys de piscina que ho han volgut intentar i simplement perquè han rebut un cop o els ha picat una medusa ja no ho han volgut tornar a provar.

En segon lloc, i igual d’important que el primer, és tenir un perfil de nedador de fons. Això, en tot cas, es pot agafar més fàcilment a còpia d’entrenaments. També has de tenir un perfil psicològic que et permeti aguantar proves de fins a dues hores o fins i tot cinc hores si nedes els 25 km, sense angoixar-te o sense preguntar-te què estàs fent aquí.

Això es deia molt abans, però en la meva opinió mai ha estat ben bé així. Potser antigament quan no es nedava tant en les aigües obertes, sobretot abans que fos una prova olímpica el 2008. Aleshores quedava en un pla més amateur o popular. En els últims anys, però, els que s’hi dediquen són totalment professionals i s’aboquen al cent per cent en aquesta disciplina. El fet que a vegades se’ls vegi a les piscines és perquè forma part de la preparació i és molt vàlida per tenir el control del ritme. El nivell que hi ha ara en aigües obertes és tan alt com el que pugui haver-hi en la piscina. Hi ha nedadors que cada dia poden nedar en aigües obertes perquè disposen de canals olímpics, o a França, per exemple, hi ha piscines més llargues, de fins a 200 metres. De fet, també es podria mirar a l’inrevés i jo, sense preparar-ho, he fet podis en campionats d’Espanya de piscina. Tot va lligat i una especialitat no ha de desacreditar l’altra. Les aigües obertes s’estan potenciant i ja es parla que amb vista als Jocs del 2024, els 5 km i els 25 km s’afegirien als 10 km, que ara per ara és l’única distància olímpica. En aquest sentit, a Holanda, els Estats Units o Itàlia ja hi ha clubs que són específicament d’aigües obertes i el seu nivell ha millorat moltíssim. És clar que des que és una prova olímpica hi participa molta més gent. També es nota a nivell popular perquè a les travessies hi ha molta més participació que abans. Ara que hi hagi 300 i 400 persones és ben normal, quan jo era petit potser n’hi havia entre 70 i 80. El nivell mitjà és molt més alt.

Per ser nedador d’aigües obertes, evidentment, també s’ha d’entrenar molt a la piscina. De fet, de sessions al mar com a molt en faig dues a la setmana. Les marques en 400, 800 i 1.500 m són molt importants per a nosaltres perquè dins la mateixa prova els esprints de 5 o 10 minuts són molt freqüents i són una mica similars a les curses a la piscina. Si es miren els deu primers del rànquing mundial o olímpic en 10 km, que és la prova reina, tots podrien estar classificats en els 1.500 m i són nedadors que baixen de 14:40 sense cap problema. Per tant, m’interessa nedar aquestes distàncies en el circuit i aprofito per provar-me i per saber a quin nivell estic. Sempre que soc per aquí els intento fer. En teoria, el circuit no és un objectiu, però em serveix per veure que també puc ser competitiu en piscina.

És la primera temporada completa que he estat vivint i entrenant a Mataró, i estic molt content tant pels resultats com pel tracte del club. L’entrenador, en Sergi Garcia, està abocat al cent per cent amb nosaltres i el club ha creat una secció pròpia de les aigües obertes. Penso que, al marge dels centres d’alt rendiment, som l’únic club català i potser de la resta d’Espanya que té una secció especialitzada com a tal, i això ens dona molts avantatges i ens permet preparar específicament els campionats d’aigües obertes.

A Mataró la instal·lació és brutal perquè tenim la platja al costat del mar. Ara quan fa més fred, o el mar està més picat, hem d’anar amb neoprè. Ho planifiquem una mica en funció del temps i intentem fer una o dues sessions al mar i si no podem doncs anem a la piscina. A vegades és a la inversa: si veiem que el mar està molt bé, doncs hi anem. Gràcies al club i a l’Ajuntament, des de fa mig any han muntat un circuit de 1.500 m d’aigües obertes a 200 m del litoral mataroní.

L’objectiu tant a curt com a llarg termini va relacionat. Primer és classificar-me per al mundial de Gwangju, a Corea, i un cop allà intentar guanyar-me el bitllet per als Jocs de Tòquio. La plaça mundialista me la jugaré el mes de març en el campionat de França, on vull nedar els 5 km, però sobretot els 10 km, que són la distància olímpica. I un cop al mundial, al juliol, hauria d’acabar entre els deu primers per guanyar-me la plaça olímpica de forma directa. Competir en uns Jocs és el gran objectiu de la meva carrera esportiva.