Política esportiva

Olimpisme

Els tres boicots espanyols

Tot i que Samaranch júnior va dir durant el conflicte per Kosova que Espanya no ha estat quasi mai una font de problemes olímpics, l’Estat espanyol ha boicotejat tres Jocs

La República va dir no a Berlín 36; el franquisme, a Melbourne 56, i la monarquia, a Moscou 80, on l’equip espanyol va competir representant el Comitè Olímpic Espanyol

Si l’equip espanyol no hagués anat a Moscou, molt probablement Samaranch no hauria estat president del COI

Joan Antoni Samaranch Salisachs, vicepresident del Comitè Olímpic Internacional (COI), va ser una de les persones que van intentar fer de mitjanceres en el conflicte entre el COI i l’Estat espanyol per la participació dels esportistes de Kosova en les competicions que es disputen dintre de l’Estat espanyol. Entre les moltes coses que va dir Samaranch júnior respecte a aquesta qüestió, destaca una frase: “Espanya ha estat sempre una grandíssima font de solucions en temes olímpics, quasi mai una font de problemes.” El tema de Kosova el desmentia pel que fa a l’actualitat i el vicepresident del COI tampoc va especificar a què es referia amb la “grandíssima font de solucions en temes olímpics”. Potser als 21 anys del seu pare com a president del COI, en què va revolucionar aquest organisme?

L’Estat espanyol no ha pogut ser font de problemes olímpics perquè el seu potencial, fins que no van arribar els Jocs de Barcelona del 1992, era molt petit, però sí que ha estat a la banda oposada del COI com a mínim en tres ocasions. I és que l’Estat espanyol ha boicotejat fins a tres edicions dels Jocs Olímpics al llarg de la història: Berlín 1936, Melbourne 1956 i Moscou 1980.

L’any 1936, el govern de la República Espanyola va anunciar el boicot als Jocs que s’havien de fer a Berlín com a mostra de rebuig a l’Alemanya nazi d’Adolf Hitler. Fins i tot va posar en marxa una competició alternativa, una Olimpíada Popular a Barcelona. L’aixecament feixista del 18 de juliol dirigit pel general Franco va significar l’inici de la Guerra Civil espanyola i la suspensió de l’Olimpíada Popular. Els esportistes espanyols no van competir ni a Barcelona ni a Berlín. Va ser el primer boicot.

Excuses

Vint anys més tard, el 1956, el govern de l’Espanya de Franco va boicotejar els Jocs de Melbourne en protesta per la invasió d’Hongria per part de la Unió Soviètica menys d’un mes abans de l’inici dels Jocs. Aquell va ser un boicot per etapes. El 1954, quan el Comitè Olímpic Espanyol (COE) va rebre la invitació, el govern espanyol la va acceptar. L’agost del 1955, el COE va renunciar a enviar un equip a Melbourne perquè Austràlia era massa lluny tot i que al mes de desembre va anunciar que sí que participarien en les proves d’hípica que es farien a Estocolm (Suècia) al mes d’agost a causa de la quarantena que s’aplicava als cavalls a Austràlia. La intervenció soviètica a Hongria ho va tornar a canviar tot i el 6 de novembre les autoritats franquistes van anunciar el boicot definitiu. Era el segon boicot espanyol a uns Jocs Olímpics.

La invasió soviètica de l’Afganistan el Nadal del 1979 va ser l’excusa a la qual el president dels Estats Units, Jimmy Carter, es va agafar per fer una crida a un boicot als Jocs de Moscou del 1980, que feia temps que preparava. Els Estats Units el van voler fer extensiu a tots els països de la seva òrbita, incloent-hi Espanya. A l’Estat espanyol el govern que llavors presidia Adolfo Suárez va donar suport al boicot, però va deixar en mans del Comitè Olímpic Espanyol (COE) la decisió d’anar o no als Jocs. La intervenció de Joan Antoni Samaranch va fer que, tot i que el govern espanyol per tercera vegada decidís boicotejar uns Jocs Olímpics, els esportistes espanyols acabessin competint a Moscou. Samaranch, que del 1967 al 1970 havia estat president del COE i que des del 1977 era ambaixador espanyol a l’URSS, es jugava el seu futur i la seva intervenció en l’assemblea del COE que havia de decidir si s’enviava un equip als Jocs o no, va ser clau. Al final, per set vots (18 a 11), el COE va decidir anar als Jocs de Moscou –tot i que amb l’himne olímpic i la bandera del COE, no els símbols de l’Estat espanyol–. Samaranch va defensar els Jocs Olímpics i, de passada, la seva carrera en el COI, ja que ell era un dels aspirants a succeir Lord Killanin en la presidència del COI en unes eleccions que s’havien de fer, justament, a Moscou durant els Jocs. Si l’equip espanyol no hagués anat a Moscou, molt probablement Samaranch no hauria estat president del COI. Samaranch va haver de superar encara un altre obstacle. Els governs boicotejadors van ordenar als seus ambaixadors que no assistissin a la inauguració. L’ambaixador espanyol era ell i de cap de les maneres podia faltar a la inauguració si volia ser president. Va demanar al govern espanyol que el destituïssin, però com que no ho van voler fer i tampoc podia dimitir –fet que tampoc hauria agradat als soviètics–, es va agafar una mena d’excedència i va assistir als Jocs no com a ambaixador sinó com a membre de l’executiva del COI. Al govern de la UCD no li va agradar gens i li van dir que si assistia als Jocs s’havia acabat ser ambaixador. Samaranch estava tan segur que guanyaria la presidència del COI –el seu principal rival era alemany, i la RF Alemanya no aniria a Moscou– que res no el va aturar. L’equip espanyol va participar en els Jocs i ell va guanyar la presidència del COI.

1936
El govern del Front Popular de la República decideix no enviar esportistes a competir al Berlín d’Adolf Hitler.
1956
El govern del general Franco boicoteja els Jocs de Melbourne en protesta per la invasió soviètica a Hongria.
1980
El govern d’Adolfo Suárez dona suport al boicot dels Estats Units als Jocs de Moscou, però deixa en mans del COE enviar un equip o no als Jocs.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.