Sobretot en l’entrenament. Amb en Joan [Lleonart] hem canviat molt la manera d’entrenar. Estic fent més quilometratge i al principi em va costar molt. Tota la primavera i tardor he patit bastant els quilòmetres. A mi sempre m’ha agradat córrer ràpid i això pel que fa a l’entrenament ho he abandonat una mica. És una temporada d’impàs però sobretot ha fet que m’adonés que la meva prova és el 1.500. Més que el 800.

Pel que fa a pista coberta en 800 vaig guanyar el campionat de pista coberta català i espanyol. I en 1.500 vaig quedar segona a l’aire lliure. Però si m’he de quedar amb algun dels dos resultats és el de l’aire lliure. Em va aportar més, vaig tornar a sentir la il·lusió de tornar a competir contra grans rivals. Perquè crec que ara mateix el 1.500 espanyol té més nivell que el 800. Les competicions que vaig fer a l’aire lliure em porten a aquest 2019 ja preparada per competir en 1.500 en l’àmbit internacional i amb objectius més ambiciosos.

Jo crec que és al míting de Huelva, quan faig 4:07 en el meu segon 1.500, que feia quatre anys que no el corria. I allà m’adono que 4:07 tampoc és que em costi tant, és la meva segona cursa i tinc marge de maniobra. M’adono que en un futur el 1.500 pot ser realment on tingui més possibilitats i sigui més competitiva, i m’aporta el que jo realment estic buscant en l’entrenament i la competició. Allà m’adono que puc anar a l’europeu en 1.500, lluitar per estar en una final i, depèn de com, estar entre les sis primeres.

Hi ha dues semifinals; la primera, que és la meva, és la més lenta. I jo si en 800 em toca una semifinal lenta ja no tinc marge perquè són més ràpides que jo. Aquí m’atreveixo a posar-me al davant i anar tirant tota la darrera volta. I entro a la repesca, amb noies que em guanyen, i llavors a la final dues d’elles tenen medalla: una és la que fins al moment era la campiona d’Europa, la Cichocka, i l’altra és la sisena. Em guanyen quatre noies que tenen més experiència i un currículum superior. I jo estic allà. En la final no estic del tot recuperada, és al cap de dos dies i gairebé he corregut amb la meva marca personal. I a part és una cursa molt ràpida des del principi; la Laura Muir es posa a tirar i quedo onzena, que per a mi no és una mala posició. Però sobretot em deixa un regust de felicitat saber que hi he pogut estar, que puc ser competitiva i que tinc molt per descobrir, en aquesta prova.

La final, potser per error meu, la vaig viure com un premi. No em vaig plantar a la final dient que ara és el moment. No, per a mi ha estat un any de transició, vaig estar a la final i vaig sortir a gaudir-la: vaig estar al grup, el canvi sí que és molt fort i les cames no em responen. Però tampoc se me’n van. Quedo onzena, però la vuitena m’avantatja d’un segon i mig. L’estadi ple, últim dia dels campionats... A partir d’ara una final del 1.500 l’afrontaré com l’objectiu de la temporada.

El que vull és ser competitiva, començant per la pista coberta, que encara no he decidit si correré els 800 o 1.500. Segurament el 1.500 perquè en els entrenaments ja veig cap on m’estic encarrilant: em costa més córrer ràpid, em van millor els ritmes llargs... Però el meu objectiu és ser competitiva i m’he canviat per això. El meu objectiu és ser de les cinc primeres, a Glasgow [europeu, 1-3 març].

Bé, amb el temps... És que ha estat el mateix any. He decidit fer el canvi i ja he estat a la final de l’europeu. I això em dona molta motivació per seguir treballant en aquest camí. Tinc molt a millorar en aquesta prova.

Jo també he estat en campionats internacionals i he estat en uns Jocs Olímpics, campionat del món, d’Europa... La infraestructura no té res a veure, però és veritat que eren a Tarragona, que vaig tenir molta repercussió mediàtica tant en els dies previs com en els posteriors, i el meu objectiu era guanyar una medalla. En una cursa lenta, ens ho juguem al final i em quedo sense possibilitats. També va ser un moment de veure que en els 800 en l’àmbit internacional... Sí que a Espanya estic on estic, però em costa reaccionar per les meves característiques, que no s’hi adapten tant, a això. Tarragona em va donar molta repercussió i els vaig gaudir molt, també, perquè em va venir a veure la meva família, entrenadors i amics. En grans campionats no hi poden ser i s’agraeix molt.

Tots dos tenen un nivell relatiu i gens comparable. Hi ha proves que segons el país tenen més nivell o menys. I jo en aquests dos jocs vaig córrer els 800 també perquè la selecció espanyola així ho va creure. Es tractava de portar el millor equip, en 1.500 hi havia altra gent i en 800 potser quedava més buit. Me’ls vaig agafar com un comiat, tots dos, dels 800. I realment m’estava entrenant molt bé i a un nivell de forma molt bo. Guanyar va ser una gran satisfacció, un premi.

El 800 era primer i era impossible. Perquè el dia de les eliminatòries del 1.500 era la final del 800. Hi havia la possibilitat de fer-les totes dues i si entrava a la final del 800 renunciar al 1.500. Però en el campionat d’Espanya a Getafe, al juliol, per provar-me amb dues atletes, una de les quals té 4:05 i l’altra 4:06, Marta Pérez i Solange Pereira. La Marta era la sisena del rànquing europeu de l’any i la Solange havia estat vuitena en el darrer europeu. Corro allà i estic molt a prop de guanyar la Marta, la Solange em queda quatre segons darrere i em noto molt competitiva. Allà em crec que puc lluitar per entrar a una final de 1.500. I tenir possibilitats de maniobrar i mirar de fer alguna cosa. No dic guanyar una medalla, però sí acostar-me als llocs de finalista.

M’il·lusiona molt la possibilitat, veient la meva actuació. I com que em trobo en forma, decidim apostar pel 1.500. Jugar-ho tot a una carta que si no hagués estat tan competitiva en 1.500 potser em plantejo doblar, veure fins on arribo, dos o tres dies si no entro en la final, que algunes atletes ho van fer...

Depèn de l’objectiu. Si jo vull centrar-me en una prova i fer-ho bé, el meu nivell no és per estar en dues finals. Actualment prefereixo centrar-me en una i fer-ho el millor possible. I sí que si el 800 hagués estat després m’hauria apuntat a totes dues.

No vaig guanyar, però m’omple molt més això que guanyar el 800 com a l’hivern amb 3 o 4 segons d’avantatge. Porto set campionats d’Espanya de 800 i el salt al 1.500, a part que el meu entrenador diu que estic més capacitada en l’àmbit internacional i que l’any passat me’n vaig adonar, és també per una motivació. Jo m’entreno per competir, per guanyar, per millorar-me. I fer-ho sempre contra tu mateixa és més complicat que si tens un rival, un objectiu i una referència. I és el que vaig veure a Getafe i m’encoratja.

Crec que el 2017, l’any passat, va ser el del salt qualitatiu: milloro la marca en 800, debuto en una Diamond League, corro a Londres, a Madrid en el míting darrere la Dibaba, que em va donar molt a conèixer per la imatge aquesta... M’he fet un nom corrent els 800 al davant, marcant un ritme i se’m reconeix en l’àmbit internacional d’aquesta manera. El meu mànager també m’ha col·locat aquest any a Birmingham, a Rabat i mítings importants com el de Pàdua estirant la Dibaba... M’omple i em dona a conèixer, no per al currículum, però sí per sentir-me més reconeguda en l’àmbit internacional.

[Riu] I això ho haurien de dir els meus patrocinadors i no jo. Una cosa és la imatge que jo pugui donar o transmetre. Però jo corro perquè m’agrada i en gaudeixo molt. I el dia que no ho faci potser ja no em veuran competir. Tothom corre per guanyar, és lògic, i millorar-se. Però hi ha una satisfacció i il·lusió que jo sento i que és el que miro de transmetre. Des del punt de vista econòmic? Cobres pel que fas i, després, anar a fer de llebre és anar a treballar, fer una feina i, si estàs capacitada per complir els ritmes i hi estàs disposada, perquè hi ha molta gent que no, és una cosa que assumeixes i acceptes.

Hi ha de tot. Jo estic molt centrada en la pista coberta i el fet que el mundial sigui a l’octubre fa que ara em centri en la pista coberta. I quan acabi miraré el calendari: a l’abril comença la classificació per a Tòquio i la prioritat serà aquesta. Diuen que hi haurà un sistema de rànquing i punts, que s’ha d’anar a competir a l’estranger i la meva preparació serà per estar bé a l’octubre i finals de setembre. Però l’objectiu serà córrer curses entremig, fer punts i plantar-me al 2020 ben situada en el rànquing i tenir un peu o un peu i mig a Tòquio.

Això sí, segur. L’objectiu són els 1.500 i aquest 2019 la preparació va encarada per entrar al 2020 ben preparada al 1.500.

Com a participant em va agradar molt. I em trenca la preparació hivernal, en què em començo a entrenar a l’octubre i fins a finals de gener o febrer no debuto en pista coberta. M’ha anat molt bé per trencar la monotonia d’entrenaments, tenir uns objectius i una motivació. A Atapuerca em vaig classificar en el cros curt i vaig compartir equip amb tres altres companys que, a més, ho vam fer bé i vam guanyar. I va ser emocionant, s’ha parlat de nosaltres però la modalitat no és autèntica. És una cosa nova, a mi no m’aporta la satisfacció de quedar onzena a Berlín. M’aporta gaudir de la cursa i el moment, però és una cosa més al meu camí, que quedarà en el currículum i que ha fet que hi hagi més ressò. Però els que han anat al cros individual tenen més valor que aquesta medalla col·lectiva.