Ciclisme

DAVID MILLAR

EXCICLISTA PROFESSIONAL, DOBLE SUBCAMPIÓ DEL MÓN EN CONTRARELLOTGE

“Ho volia fer i ho havia de fer”

“No hi ha cap disciplina com aquesta. És la més autèntica”, diu el que en va ser campió en un mundial, títol del qual va ser després desposseït per dopatge

“Forma part d’una era anterior i ser o no ser campió del món no ho canvia”

El primer amor
“La bici sempre ha format part de la meva vida”, explica Millar, que en l’entrevista al Hors Categorie de Girona s’asseia en un sofà en què precisament tenia la primera bici de la qual es va enamorar, la Yeti, darrere. S’hi va voler fotografiar, tant per il·lustrar la conversa per a aquest diari com amb el seu propi mòbil. Vencedor i portador del mallot de líder del Giro, el Tour i la Vuelta, no podia amagar l’emoció d’estar prop del seu primer amor
És com si cada any es fessin uns Jocs Olímpics. Això és el Tour! L’única cursa que existia durant molts anys
Al principi es deia que era avorrit, que Sky volia que fos tot perfecte. Però és la manera. Sense drogues, és el camí
Espanya no entén la diferència amb Catalunya, soc amic de Carles Puigdemont i el que li passa és horrorós

David Millar (1977, Mtarfa, Malta) fa un parèntesi en l’anonimat en què viu a Cornellà del Terri. Arribat d’Anglaterra, on ha fet de comentarista del Tour de Yorkshire, presenta Time trial, un documental en què l’escocès explica la seva tornada al ciclisme professional després de la sanció per dopatge, motiu pel qual va perdre l’or en el mundial d’una disciplina, la contrarellotge, en què té dues medalles de plata al seu palmarès (2001, abans de veure’s implicat en la trama i 2010, després). “Em sorprendria molt que Chris Froome no el guanyés”, vaticina sobre el pròxim Tour el vencedor d’etapa i líder de la general de les tres grans, en referència a la cursa en què va viure el seu darrer gran dia, a Anonai el 2012, amb triomf d’etapa nou anys després del de Nantes (2003).

Per què, i ara, el documental?
El 2007, o potser abans, vaig conèixer el director: Finlay Pretsell. Havia fet un curtmetratge del ciclisme de pista. El vaig veure i, quan m’hi vaig trobar, li vaig dir que voldria fer-ne un com aquest, però del de carretera. Segur? Sí, vaig voler explicar com és el ciclisme, des de dins: permetre a la gent conèixer el món professional, sentir coses...
Vostè és un emblema del ciclista net i rehabilitat. Redimit.
Ho volia fer i ho havia de fer. Vaig cometre una errada, moltes. Però crec que hi ha d’haver una segona oportunitat.
Ara deu fer uns deu anys que viu aquí, com s’hi sent?
Fantàstic. Ens vam traslladar aquí per a l’entrenament, és un lloc ideal per a un professional. El clima, les carreteres... Però la raó per la qual ens hem quedat és que és un lloc meravellós. La meva dona s’ha convertit en una catalana més ja, una dona de Cornellà del Terri. Ens hi volem quedar tant temps com sigui possible: tenim tres nens de set, sis i tres anys i crec que aquest és un lloc ideal perquè creixin.
El 2007 va voler explicar la vida d’un ciclista professional. Però des d’aleshores ha canviat molt tot. Les xarxes socials, per exemple...
És tot molt diferent, sí. No existien realment. Tot canvia i per exemple fa quinze anys hi havia una cultura del dopatge en el ciclisme que ara amb les xarxes socials seria impensable. Potser aquest ja seria un dels motius, perquè si tu ara comets un error tothom ho sap. I de seguida. Tothom et sentencia al moment i potser aquesta és una de les coses que serveixen de prevenció, per no córrer riscos que tinguin conseqüències tan greus.
Disset anys de professional és molt temps. I sempre s’hi ha referit, al seu amor per la bici.
Bé, en la dècada dels noranta jo tenia un somni, tenir una BTT. I quan vaig veure la Yeti vaig dir: “Ostres, jo en vull tenir una.” Després vaig descobrir el Tour de França. Jo ho vull fer, això. Eren diferents vessants del ciclisme. I mira, ara torno a fer-ne, de muntanya. La bici sempre ha format part de la meva vida.
Hi ha vessants i especialitats. La contrarellotge, el títol del documental, n’és una i molt particular. Què té? Deu ser mental, metòdica. Com s’arriba a ser un dels millors del món?
El secret... Tens la genètica: hi has de tenir una predisposició. Però el que la fa diferent és la disciplina i la força mental. Ho has de voler fer, ser encara més perseverant. Per exemple, et dic una cosa, tu corres. Desitjaria que ho poguéssim veure, posem per cas en una marató, qui és el millor del món. Cap tàctica, sortint d’un minut en un minut. És, literalment, anar d’un punt a l’altre en el mínim temps. I no hi ha, crec, cap disciplina esportiva com aquesta.
Ser campió del món i perdre el títol. És molt dur acceptar-ho?
No, no et pensis. Forma part d’una era anterior i ser o no ser campió del món no ho canvia.
Ha guanyat etapes en totes les curses grans. Expliqui’m per què el Tour és diferent, especial.
Pel que fa al Tour, és com si cada any es fessin uns Jocs Olímpics. Això és el Tour de França! Tu pots haver guanyat etapes en diferents curses. Jo n’he guanyat al Giro, la Vuelta... Però si no en guanyes al Tour la gent diu que has tingut un mal any. L’única cursa de ciclisme que existia durant molts anys era el Tour.
Va ser un dels primers britànics del nou ordre. Hi ha un abans i un després de l’Sky? El 2012 Cavendish, Wiggins, Froome i vostè van guanyar una etapa al Tour.
I crec que ara amb l’Ineos encara passarà més. Això ajuda l’esport: ara, altres corredors i altres equips veuen que és possible. Al principi es deia que era avorrit, que l’Sky volia que fos tot perfecte. Però és la manera. Sense drogues, aquest és el camí per guanyar. Tot perfecte, és el que treballa més fort, té més disciplina. Ho controlen tot, els detalls... I és el camí.
El 2012 va guanyar una etapa i Wiggins va dir que s’ho mereixia, que era un premi per a la redempció. Com el veu? Aquell Tour, el Giro de després, ell i Froome...
És una persona molt complicada. Com a atleta és fantàstic. Increïble. Però és un home difícil, per a les relacions. I gaudeix sent Bradley Wiggins. Li agrada molt ser-ho i és una vergonya perquè tu veus, per exemple, Froome i Geraint Thomas, que guanya el Tour: poden córrer la mateixa cursa i ser amics. Froome i Thomas poden competir i sopar junts al vespre. Wiggins és una mica més complicat, està massa centrat en allò seu.
Com a escocès que viu aquí, com veu la situació del país?
Bé, el cas català és únic i hem vist el que ha passat recentment. La societat espanyola no entén la diferència amb Catalunya. Soc amic de Carles Puigdemont i el que li passa és horrorós. Aquest és un lloc increïble i el que ha de fer Espanya és reconèixer aquesta identitat i el seu dret a autodeterminar-se.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.