Natació

SARAI GASCÓN

NEDADORA PARALÍMPICA

“És complicat gestionar la barreja de sentiments”

“Només fa unes setmanes m’estava entrenant a ritmes molt bons i molt motivada amb la mirada posada en els Jocs de Tòquio”

“Ara el més important és lluitar contra el virus i preservar la salut, ja que l’esport pot esperar”

El més important és la salut i la vida de tots. Hem de cuidar-nos i els esportistes som els primers que hem de donar exemple

€Sarai Gascón (Terrassa, 1992) és tota una institució de la natació paralímpica catalana. Amb tres participacions en els Jocs i sis medalles al seu palmarès, la seva presència a Tòquio haurà d’esperar. De moment, passa el confinament a casa dels seus pares a Creixell, entrenant-se al costat de la seva parella, el també nedador paralímpic José Antonio Marí (Eliana, 1988), i gestionant com pot tota una barreja de sentiments provocats per la crisi del coronavirus.

Fa només tres setmanes va ser la millor nedadora del V Trofeu Internacional de Natació Adaptada de Barcelona, amb dues mínimes B per als Jocs. Com han canviat les coses en pocs dies.
Estava supercontenta i motivada, entrenant-me a ritmes molt bons i amb la mirada posada ja als Jocs de Tòquio. En aquest trofeu hi vaig fer dues mínimes B, vaig ser la millor de la competició, tot i la participació de les millors nedadores espanyoles, com ara Teresa Perales, Michelle Alonso o Núria Marquès. Anava pel bon camí, ja que vaig quedar a poques dècimes del rècord europeu dels 100 m lliure.
Els esportistes paralímpics estan acostumats a superar tota mena d’adversitats, però suposo que mai havia hagut d’entrenar-se tants dies allunyada del seu medi natural, l’aigua.
Exacte. Tots els esportistes estem acostumats a superar moltes adversitats, però aquesta és totalment diferent. Actualment intento mantenir-me en forma amb material que m’ha cedit el Comitè Paralímpic Espanyol (CPE), com ara una bicicleta estàtica, o amb material que jo ja tenia, però no té res a veure amb entrenar a la piscina. Totes aquestes sensacions les perdem, igual que la força dels mateixos moviments tècnics de l’esport, i d’altres. En tot cas, el major obstacle que tenim tots ara és la superació de la Covid-19. Ara ens hem de preocupar per la salut. L’esport pot esperar.
És força activa a les xarxes i ha mostrat que en les actuals circumstàncies encara disposa d’un petit espai per fer exercicis a l’aire lliure.
Sí, els meus pares estan jubilats i viuen la major part de l’any a Creixell. Quan van anunciar el tancament d’escoles i centres esportius el 12 de març, els meus nebots, la meva parella i jo vam haver d’anar cap a casa seva. Aquí, per sort, tenim un pati en el qual podem fer exercicis per mantenir l’estat de forma, com ara autocàrregues amb TRX o amb la bicicleta estàtica.
S’ha fixat una rutina diària per mantenir la preparació física?
Tot i el confinament, segueixo mantenint el contacte diari amb el meu entrenador, Miguel Vázquez, i amb els meus companys d’entrenament. Des del primer dia seguim una rutina diària de flexibilitat, treball de core, manteniment muscular, treball cardiovascular i moviments específics de l’esport, el que es pot fora de l’aigua, com per exemple traccions. A part, també hem rebut recomanacions de dietes, ja que en no sortir de casa hem de reduir la ingesta de calories. El comitè paralímpic està molt pendent d’ajudar-nos i també ens ha facilitat exercicis per no perdre la forma, i ens ha posat un psicòleg a disposició.
Només té 27 anys, però ja és tota una veterana de l’esport d’alt nivell. Ja havia recuperat la motivació que va trobar a faltar en l’últim mundial de Londres?
És cert que l’any passat em va costar trobar la motivació, però aquest any era més fàcil, ja que simplement el fet d’estar lluitant per participar en uns Jocs ja aporta tots els estímuls necessaris. Els Jocs de Tòquio deien que havien de ser els millors de la història, i tenia moltíssimes ganes de veure-ho en primera persona. Ara, a conseqüència de la pandèmia, m’hauré d’esperar a l’any vinent, però espero ser-hi.
Pot ser que la rivalitat amb Núria Marquès li serveixi per estimular aquesta motivació?
La motivació sempre m’ha sortit de manera intrínseca. Del fet de poder millorar les meves marques, de superar-me i de ser millor esportista del que era fa un temps. D’aquesta manera sé que si segueixo estant en els meus temps personals puc seguir lluitant per una medalla, però cada vegada és més complicat perquè hi ha rivals joves amb molt de nivell.
Compagina els entrenaments amb alguna altra activitat?
M’entreno cinc hores diàries, repartides en dues sessions. A part, estic estudiant educació infantil a la UCAM i amb això ja tinc tot el dia ocupat.
Finalment, els Jocs s’han ajornat un any, pensa que era la decisió més sensata?
És el que s’havia de fer. El més important és la salut i la vida de tots. Hem de cuidar-nos i els esportistes som els primers que hem de donar exemple. Crec que seria molt egoista mirar pel bé personal, en comptes del que està vivint la societat. Els Jocs i altres competicions poden esperar. De totes maneres, és una situació complicada i una barreja de sentiments. Tot plegat és molt dur, pel que està passant amb el virus i aquest any sense Jocs.
Com estava el procés de selecció per assistir als Jocs?
En el passat mundial de Londres vaig aconseguir una plaça per als Jocs Paralímpics, però no era nominal sinó per la federació. Així que me l’havia de guanyar, tot i que en el trofeu de Barcelona ja vaig aconseguir dues mínimes B.
Quins objectius es planteja en els que seran els seus quarts Jocs Paralímpics?
Ara mateix no ho sé, perquè tot just dilluns es van conèixer les noves dates. El meu objectiu d’aquest any era lluitar per guanyar medalla. Soc conscient que era complicat, ja que es poden guanyar o perdre per qüestió de centèsimes de segon, però tal com anava la preparació tenia possibilitats.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.