Atletisme

CARMEN PAREDES

ATLETA

“Et pots quedar plorant a casa o buscar un nou camí”

“Vaig començar competint amb gent de la meva edat i he acabat entrant en la categoria general”

“Va ser impressionant baixar de les tres hores i passar la primera per la meta en aquell escenari”

  • VÍDEO: Albert Fibla entrevista Carmen Paredes a l'Antiga Fàbrica Damm.
Patrocini
Sense en Lorenzo [el seu marit, guia i entrenador] no hauria arribat enlloc. Som un tàndem. Ens hem criat junts i aquí seguim

Pocs exemples de superació personal hi ha com el seu. Li van diagnosticar degeneració macular retinal, una malaltia que la va deixar pràcticament cega, quan tenia gairebé cinquanta anys. Aquell fet li va provocar una depressió de la qual va sortir gràcies a l’esport. El cas és que s’ha convertit en una atleta de fons de primer nivell i que avui, amb 58 anys, es prepara per competir en els seus segons Jocs Paralímpics.

No hi ha barreres ni límits, oi?
Tens dues opcions: o et quedes al darrere, mirant el que passa, o vas endavant. A l’esport i a la vida, perquè els valors de l’esport són els valors de la vida.
La malaltia li va obrir un món nou i inesperat. Quin consell pot donar als que passen un tràngol com el que va haver de passar vostè?
Quan t’arriba un cop com el que vaig rebre jo, l’has d’assimilar. Costa, però, com dic, tens dues opcions: et pots quedar plorant a casa o buscar un nou camí. Ja no pots fer moltes coses de les que feies, però s’obren altres portes. Jo en vaig descobrir una que em va ajudar a sortir-me’n.
Abans de tenir la malaltia, practicava algun esport?
Havia començat a córrer i competia alguna vegada. Però quan va néixer la meva filla petita ho vaig deixar. Seguia el meu marit, que corria maratons. Fèiem turisme de marató.
Amb 58 anys, a més dels inconvenients de la seva malaltia, ha hagut de superar els prejudicis de l’edat per competir?
No m’he trobat gaires prejudicis per la meva edat. Vaig començar competint amb la gent de la meva franja d’edat i, a poc a poc, he acabat entrant en la categoria general. No penso en els anys que tenen les meves competidores. A més, en la marató sempre trobes gent més gran.
En tot cas, es considera un cas sense precedents?
A Espanya no hi ha cap atleta que hagi començat a la meva edat. Pel Japó n’hi ha alguna encara més gran que jo.
El Lorenzo Sánchez, el seu marit, és el seu guia. Què en pot dir, d’ell?
Que som un tàndem. Sense ell no hauria arribat enlloc. Ni tan sols hauria conegut el món de l’atletisme. Ens hem criat junts i aquí seguim. A molts dels companys cecs els resulta molt difícil trobar un guia. Jo tinc la sort de tenir resolt aquest tema. A més, sempre t’ajudarà més la teva parella que no pas una altra persona.
El seu marit és també el seu entrenador. Va bé tenir-lo les 24 hores al costat?
És molt exigent. I una mica la veu de la consciència. Em controla la nutrició, el descans... És un avantatge, perquè de seguida veu com puc solucionar els problemes.
Com és un dia a la seva vida?
He prioritzat l’atletisme per damunt de tot. M’entreno sis dies a la setmana i el setè faig descans actiu: camino uns 15 o 20 quilòmetres. Corro a primera hora, esmorzo, vaig al gimnàs, descanso, dino i, a la tarda, una altra sessió de cursa. Treballo al club Delfos, que és la meva segona casa.
El club Delfos és a Cornellà de Llobregat, la seva ciutat. Se sent reconeguda pels seus veïns?
Cornellà no m’ha fet cap reconeixement especial, ho trobo a faltar. Tot i que, quan vaig batre el rècord del món, el regidor d’Esports em va enviar un ram de flors. Em fan enveja els companys que són de pobles més petits o de ciutats on se’ls reconeix la feina.
L’èxit més gran que ha aconseguit és el rècord del món de marató, que va batre el 2014, a Londres, en què va baixar de les tres hores (2:59:22).
El nostre objectiu era baixar de les tres hores i aquell dia es van alinear tots els astres. Va ser impressionant passar per la meta la primera, a Londres, en aquell escenari tan bonic.
Un altre gran moment devia ser quan es va veure, a Rio, a punt de participar en la primera marató paralímpica femenina.
Gràcies a la marca aconseguida a Londres vaig poder participar-hi. Ho vaig fer amb moltes possibilitats d’aconseguir medalla, però no va poder ser.
Potser ho aconseguirà a Tòquio. De fet, ja ha assolit la marca per participar-hi. Quin és el seu objectiu?
El podi, per descomptat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.