Segurament alguns encara tindran a mig pair la paëlla au chorizo abans de sortir de Nimes, així i tot, la ciutat sembla més amable de bon matí, el mercat ofereix posades ordenadament en les parades totes les delicadeses de l’hexàgon, d’ultramar i de quilòmetre zero, les boulangeries exhalen perfums de brioix moderadament dolços i de baguette tendra, les cafeteries preparen cafès amb llet als clients –en totes les seves varietats i denominacions– i els escombriaires municipals mantenen els carrers en un molt respectable nivell de neteja.

Els ciclistes, amb l’estómac calent i el cap fred, inicien la ruta d’avui, pràcticament plana, sortint del Gard i dirigint-se directament cap a l’Hérault, del vi de Cévennes i de Côtes du Rhône als muscats de Miravau, Frontinhan i Lunèl, de la trufa negra d’Usès a les ostres de Bosiga. Sí, als francesos els agraden tant les ostres que també les cultiven en el mediterrani, on, a falta de marees, les pugen i les baixen periòdicament per acomplir el seu cicle vital.

Només sortir de Nimes apareixen les quatre torres del château de Cavairac, després els molins i el campaneret de Cauviçon, i també el château de Vilavièlha, que ja ens comença a evocar el record dels càtars. A Someire hi ha un pont romà i la casa on va viure i morir Lawrence Durrell –15, Route de Sausines–, el del Quartet d’Alexandria o el Quintet d’Avinyó.

Sant Joan de Cuculas es dreça damunt d’un turonet i a Viòus hi ha el château de Cambous, que fou residència del general Leclerc, sí, aquest general que té un carrer a cada ciutat important per on passa el Tour.

A Aniana hi ha una abadia als peus de les Cevenes i un pont del diable construït pels monjos ara farà exactament mil anys, i a Ginhac per aquestes dates –i des del 719– celebren la festa de l’Ase Martí. A Rojan hi ha una altra abadia, la de Cassan, i a Magalaç recorden a tothom que passa que un dia fou l’indret escollit pel rodatge d’una pel·lícula de Louis de Funes.

En aquestes terres el poble que no té un château, ha de tenir una abadia. Murvièlh és de château i Casa d’Arnas d’abadia, la de Fontcaude, però a partir d’aquí el Tour entra en els dominis de la prefectura de Carcassona i els châteaux ja comencen a tenir l’aparença dels nostres castells –penjats aquí i allà en una roca escarpada–, les abadies semblen obscures fortaleses en territori de reconquesta, el vi agafa un to més daurat pel sol, l’asfalt per on roden els ciclistes és més calent i les mongetes es couen en una cassola exactament igual que les cassoles dels nostres pagesos.

Els ciclistes pedalen per aquesta terra del Menerbès –com el Menerbès no hi ha res–, dotze pobles avui en terres de França, entre les Corberes i la muntanya Negra, cadascun d’ells amb el seu vi amb denominació d’origen, el seu cassolet cuinat a cocció lenta i les seves històries condormides del temps dels Bons Homes.

Aquesta pàtria tan petita el Tour la travessa completa, per arribar finalment a la ciutat, la ciutat de Carcassona, envoltada de muralles com en una pel·lícula de Walt Disney o en la imatge de coberta d’un puzle de 1.000 peces. De fet, a vegades penso que Viollet-le-Duc, l’arquitecte responsable de la restauració de les muralles de la ciutat medieval, fou un profeta de l’obra de Disney, una espècie de Joan Baptista dels parcs d’atraccions.

Aquesta visió idíl·lica de Carcassona és la primera idea que m’ha vingut a la ment sempre que l’he vist, de lluny o de prop, des de dins o des de fora, o entrellucada fugaçment en passar per l’autopista, sempre m’ha semblat refotudament bonica, i quan m’allunyo inefablement em quedo amb la recança que en abandonar-la desapareixerà entre les boires de la seva llegenda, i que si no existís em faltaria una peça important en la meva vida. Algú que l’hagi visitat es planteja la possibilitat de continuar vivint sense Venècia? Doncs a mi amb Carcassona em passa el mateix. Francament, no entendré mai com encara hi ha algú que prefereixi anar a Disneyland París.