La rivalitat entre Muhammad Ali i Joe Frazier dins i fora del ring mai va desaparèixer. I ara, amb la mort de Frazier, ja serà eterna. En el combat més famós entre ells dos, conegut com A thrilla in Manila, el 30 de setembre del 1975, l'entrenador de Frazier, Eddie Futch, va llançar la tovallola abans de començar el quinzè assalt. Es diu que ho va fer instants abans que ho fes l'entrenador d'Ali. Tots dos estaven molt masegats. Frazier amb prou feines va sentir Futch, perquè s'havia quedat quasi sord pels cops d'Ali, quan li va dir: “Seu, fill. Ja n'hi ha prou. Ningú oblidarà mai el que heu fet avui aquí.” Frazier va perdre per abandonament aquell combat. Les dècimes de segon, la finíssima línia que sovint separa l'èxit del fracàs en el món de l'esport. Però per sempre més Frazier va ser també el primer boxejador que va tombar Ali, en el seu primer enfrontament, el 1971. Cap aficionat a l'esport de l'època no ho oblidarà. Ells dos tampoc. La seva rivalitat ha durat sempre més. Els seus enfrontaments han estat un dels grans episodis de la història de la boxa, en la seva època d'or als Estats Units i a tot el món. Història de l'esport.

Fa només un parell d'anys, Frazier encara va provocar un escàndol als Estats Units quan en un documental sobre el seu combat amb Ali a Manila va insinuar que la malaltia de Parkinson que pateix el seu rival irreconciliable era una càstig diví. “Sento molt com es troba, però jo no hi vaig tenir gaire a veure. Va ser el d'allà dalt. Potser sí que hi vaig contribuir una mica, però Déu jutja cadascú”, va dir. Més enllà dels seus combats, Frazier havia estat objecte d'insults i menyspreus d'Ali en infinitat d'ocasions. Des de “goril·la ximple” a “oncle Tom”, el personatge de novel·la a qui molts americans identifiquen amb el negre dòcil amb l'amo. Més enllà d'una suposada disculpa a un fill de Frazier pels insults al seu pare, Alí no es va disculpar públicament amb ell fins passat l'any 2000 en unes declaracions al New York Times. En una entrevista que li va fer Alejandro Delmás per al diari As el 2006, Frazier explica: “Em vaig sentir agraït, però vaig esperar a veure'l. Fa un parell d'anys [el 2004] ens vam veure a Nova York. Vam parlar una mica i vam quedar de trucar-nos i veure'ns quan fos possible. Però no he tornat a tenir notícies d'ell. Espero que la seva vida i la seva salut vagi bé. Jo em sento beneït per tenir en perfecte estat, a dia d'avui, la meva salut: els meus punys, les meves cames, els meus ulls.” En el mateix reportatge entrevista, Delmás explicava que Frazier vivia més que modestament sobre un gimnàs que regentava a Filadèlfia, on cada dia feia una mica de guants i aconsellava als joves aspirants a boxejadors que flexionessin i coordinessin els genolls quan atacaven, com havia fet ell tan bé tantes vegades per compensar la seva poca alçada com a pes pesant.

Joe, Smokin, Frazier va morir ahir, en un hospital de Filadèlfia, a conseqüència d'un càncer de fetge fulminant que li havien diagnosticat fa tot just un mes. Tenia 67 anys, va ser campió del món dels pesos pesants i integrant del Saló de la Fama. Medalla d'or en els Jocs Olímpics de Tòquio del 1964, va disputar 37 combats, amb 32 victòries, un combat nul i quatre derrotes. Dues contra Ali i les altres dues contra l'altre colós de l'època, George Foreman, a qui Smokin va definir com “l'home que m'ha pegat més fort en la meva vida”. La seva vida, però, va estar marcada sobretot pels tres combats que va disputar amb Muhammad Ali entre el 1971 i el 1975.

8 de març del 1971 al Madison Square Garden de Nova York. Per a Frazier, “el millor combat de tots els temps”, com explicava a Delmás el 2006. Sí que va ser anunciat com el combat del segle, quan encara no s'havia banalitzat aquesta expressió. I no va defraudar. Va ser el dia que Frazier va tombar Ali en el quinzè assalt, amb el seu millor cop, el ganxo d'esquerra. El va immortalitzar un fotògraf d'excepció, el cantant Frank Sinatra, a qui la revista Life va publicar les fotografies que va fer del combat. El que va narrar-lo a la revista va ser l'escriptor Norman Mailer, que va fer un retrat de la manera prodigiosa de boxejar de Frazier. Ali va caure a la lona i amb prou feines va arribar dempeus fins al final del combat. Els jutges van decretar guanyador Frazier per unanimitat. “Ell va lluitar amb la boca, jo amb els punys”, va dir. Efectivament, Ali, també anomenat el bocamoll de Louisville, l'havia tractat de “ximpanzé” i “lleig”. Frazier va respondre al ring fent-lo caure de morros a la lona. Era el nou campió del món.

De seguida Ali va demanar la revenja. Abans, però, Frazier va posar el títol en joc contra George Foreman. Va perdre. En els dos primers assalts, Foreman el va fer caure fins a sis vegades. Li va prendre el títol mundial per KO. Després va venir el famós combat pel títol mundial entre Foreman i Ali a Kinshasa, al Zaire, el 22 de gener del 1973. Ali va recuperar el títol amb un combat intel·ligent de desgast del rocós The Big George i va proclamar el seu desafiament: “Sóc el més gran.” La revenja entre Frazier i Ali estava servida, però amb el títol en possessió d'Ali. Va ser el 28 de gener del 1974, altre cop al Madison. Ali va tornar a tractar Frazier de “lleig” i “ximple” abans del combat. Aquesta vegada no es va haver d'empassar els insults, ja que els jutges li van donar la victòria per punts, en una decisió polèmica.

El desempat, el combat definitiu, va ser el de Manila el 1975. Tots dos es van preparar a fons. Per a Frazier era l'oportunitat de ressorgir. Per a Ali, l'ocasió de ser, indiscutiblement, “el més gran”. El combat va ser duríssim, esgotador. Frazier amb prou feines hi veia per l'ull dret. L'esquerre el tenia tancat de la inflor. I no hi sentia. Ali no podia ni respirar. Però el primer a llançar la tovallola va ser l'entrenador de Frazier. Allà es va acabar tot. Munhammad Ali va ser per sempre “el més gran” i Joe Frazier, el que va estar a punt de ser-ho. En l'entrevista a Delmás el 2006, Frazier encara deia que continuava pensant que va ser el guanyador de tots tres combats. El fet és que després de Manila ja no va ser mai més el mateix, fins que es va retirar. A pesar que només pel combat de Manila va cobrar 2,5 milions de dòlars, no va tenir una vida d'abundància. Després, Ali s'ha passat anys lluitant contra el Parkinson. Frazier, en canvi, ha sucumbit en un mes a un càncer tan fulminant com aquell ganxo d'esquerra del 8 de març del 1971.