Doncs m'agrada menjar bé i sempre que he tingut temps lliure he anat a provar restaurants. Era una il·lusió que tenia des de feia anys i en feia conya amb les meves germanes. En una entrevista em van preguntar algun somni de futur i vaig respondre que muntar un restaurant japonès. I al final la cosa va anar prenent forma, fins al punt que fa un any vam obrir.

Sí, són molt perfeccionistes. Tenen aquesta forma de treballar tan estricta, i a sobre el menjar és bo i sa.

Del tot. M'he tret un pes de sobre. Notava que no era del tot feliç, que la sincronitzada no m'omplia com abans, i veia que la implicació que calia, amb els Jocs Olímpics tan a prop, no m'era assumible. No per la part física, sinó psicològicament. La fatiga em feia estar una mica desanimada quan arribava a casa. Abans era obrir la porta i descansar; ara, amb un nen petit, se'm feia tot més difícil. Des que he pres la decisió he quedat molt tranquil·la.

És cert que molta gent em deia que aguantés una mica, però la gent que tinc més a prop veia que no era feliç i se n'ha alegrat, de la decisió.

No. L'aigua i la natació sincronitzada m'encanten. Poder-la practicar d'una altra manera, per divertir-me fent alguna exhibició, fins i tot em ve de gust.

No tinc gaire por. Sé que em sortiran coses. Tinc moltes portes obertes i es tracta de decidir cap on vaig. També tinc el restaurant, i segur que no m'avorriré. És clar que he d'omplir els buits però també em venia de gust tenir temps per a mi.

Sempre he estat una persona senzilla, espontània, autocrítica amb el dia a dia, però optimista. I segueixo sent-ho. Sempre és important que un esportista vegi les coses en positiu i no complicar-se massa l'existència.

Doncs m'agradaria que em recordessin per això: com aquella nedadora que tenia la capacitat d'emocionar. És un dels millors compliments que m'han fet. Quan acabava de nedar i em venia algú per dir-me que havia plorat d'emoció m'omplia.

Possiblement les primeres, com ara les de l'europeu júnior [1996] o les primeres en categoria absoluta a l'europeu d'Hèlsinki [2000]. Tampoc s'oblida la primera medalla en uns mundials [Barcelona 2003]. Aquestes medalles en grans competicions són úniques.

Sempre tens moments de dubte. Sovint em plantejava deixar-ho després d'un gran campionat, però després veia que s'anava pujant el nivell i m'animava. He sabut esperar els meus moments.

Sí, va ser impressionant. El vaig disfrutar moltíssim i l'atenció mediàtica ens va fer pujar molt l'autoestima a totes les de l'equip. La veritat és que em vaig veure molt capacitada per afrontar amb més ambició les altres cites que venien.

Sí, perquè una medalla olímpica té una simbologia molt especial. És la culminació en l'àmbit competitiu i mediàtic. Quan vaig començar en aquest esport sempre deia que algun dia estaria en un podi olímpic i quan es va aconseguir va ser una explosió de sensacions.

Estava en un bon moment de forma i la coreografia del Yesterday era molt emotiva. Per a molts valia l'or, però és un esport subjectiu en algunes coses i els jutges no van pensar el mateix. No vaig guanyar l'or però em vaig sentir or en aquell moment.

Hi ha hagut de tot, jutges més oberts i d'altre més tancats. I normalment n'hi ha més de tancats. La sincronitzada ha evolucionat ràpidament i no tots han seguit aquest ritme. A vegades costa trencar amb l'ordre existent.

En alguns moments no ha estat fàcil, però crec que ho he sabut portar. Ha estat important per al nostre esport aquesta part mediàtica. Així es parlava més de la sincronitzada i ens ha permès fer coses molt boniques, com ara anuncis. Crec que ens ha beneficiat en molts aspectes i ha ajudat a ser un esport més popular. Ara hi ha més nenes que el volen practicar.

Les justes. Però a l'equip sempre hem tingut una relació d'admiració mútua i les virtuts que tenia una les compartia amb les altres.

Doncs no m'hi he volgut obsessionar massa per no afegir-me una responsabilitat excessiva. Mai m'he volgut posar més pressió de la que ja em posava per mi mateixa.