Mo Farah es va convertir en un dels herois de l'estadi olímpic guanyant en els 5.000 m i fent el doblet del fons, ja que anteriorment s'havia imposat en els 10.000 m. El britànic va fer vibrar el públic amb la seva victòria en una cursa lenta i que es va decidir en l'esprint. Una darrera volta en 52 segons i un temps de 13:41.66 va ser suficient per superar l'etíop Dejen Gebremeskel (13:41.98) –el líder mundial de l'any–, i el kenyà Thomas Longosiwa (13:42.36). Amb aquesta victòria Farah s'equipara a fondistes llegendaris que van fer aquest doblet com ara el txec Emil Zatopek (1952), el rus Vladimir Kuts (1956) i l'etíop Mirus Yifter (1980), mentre que el finès Lasse Viren ho va fer dos cops (1972 i 1976).

La cursa va ser lenta des de l'inici i els primers mil es van córrer en 2:55.40. El nord-americà Lopez Lomong es va posar al davant, però el ritme no es va incrementar gaire i els participants es van mantenir agrupats. A mitja cursa, l'etíop Yenew Alamirew es va decidir a incrementar el ritme, però no va desfer el grup. A dues voltes del final, Mo Farah va començar a maniobrar per aconseguir un bon lloc i a falta de 700 metres ja anava al davant. Al pas per a l'última volta onze atletes estaven en el grup disposats a lluitar per les medalles, però el britànic no volia cedir el seu lloc privilegiat al capdavant del grup.

Mo Farah va aguantar els atacs, sobretot el de l'etíop Gebremeskel en la recta final, que es volia venjar del mundial del 2011, en què el britànic el va derrotar i va conquerir el títol, però no va poder. Farah es va mantenir al davant i va guanyar la seva segona medalla d'or a Londres.