Eurocopa de futbol
2008
L'inici d'un cicle històric
REGENERACIÓ La selecció espanyola va trencar una maledicció que semblava perenne en aixecar el títol en la cita continental d'Àustria i Suïssa protagonista La punteria de Cesc va posar fi als acudits sobre els quarts de final i l'equip va girar sempre al voltant de Xavi
Quatre catalans en l'onze, el pedigrí Barça en l'estil i Andrés Iniesta acompanyant-los
Hi ha coses segures en la vida. Una era que la selecció espanyola apareixia sempre amb el pit inflat entre els candidats al títol i acabava amb una imatge de llàgrimes i la paraula fracàs a l'equipatge de tornada. Ja fos amb Arkonada empassant-se una falta, Luis Enrique amb el nas ensangonat o Raúl enviant un penal als núvols. Era un dels axiomes que no fallaven, una garantia que el món seguia rodant. Fins que el 2008 se'n va anar en orris. Àustria i Suïssa van ser l'epicentre del canvi, quan Fernando Torres va posar fi al tòpic que el futbol són onze contra onze i sempre guanya Alemanya. Perquè aquell 29 de juny els teutons van caure per culpa de la falta d'entesa entre el capità, Philippe Lahm, i el veteraníssim porter Jans Lehman. Quatre catalans en l'onze titular, el pedigrí Barça en l'estil, Andrés Iniesta acompanyant-los i Fernando Navarro i Sergio García a la banqueta per completar l'expedició catalana que va trencar la rutina derrotista del combinat estatal per iniciar un cicle històric, ja que mai ningú havia encadenat dues Eurocopes i un mundial. Després de la gesta del 2008 van caure també els títols de Sud-àfrica 2010 i Polònia i Ucraïna 2012.
Per molt que la història s'intenti escriure al revés des de Madrid, Luis Aragonés va tenir la gran virtut de veure que hi havia una fórmula que funcionava, la del Barça, i la va traslladar a la selecció espanyola. Allò tan sentit de la fúria i referències constants al coratge en lloc del talent, va deixar pas al toc, a tenir el control dels partits i a fer mal des de la possessió. Va ser l'eclosió definitiva de Xavi com a figura mundial, l'eix i motor de l'equip campió. Al costat, l'experiència de Senna i el toc de fantasia d'Iniesta, així com d'un Cesc amb protagonisme intermitent. Al darrere, la força de Puyol al centre i la capacitat de pujar per la banda de Joan Capdevila al lateral esquerre. La base d'un conjunt reeixit per crear jugades que tenien Villa, Torres i Güiza en la definició.
Si la selecció espanyola acostuma a pagar els nervis del debut, a Innsbruck ja es va intuir que aquell cop el guió feia pinta que canviaria. Un contundent 4-1 a Rússia en l'estrena amb tres catalans i Iniesta en un onze titular al qual s'hi afegiria Cesc en el segon temps per tancar una golejada encarrilada pel hat-trick de Villa. En la resta de la fase de grups, 2-1 a la Suècia de Zlatan Ibrahimovic per assegurar el primer lloc del grup, abans de superar el tràmit amb idèntic resultat contra l'ultradefensiva Grècia en un duel marcat per la presència de suplents damunt la gespa. Que els gols els marquessin dos jugadors com De la Red i Dani Güiza ja és una bona referència que els referents van descansar.
La sang freda de Cesc
La fase de grups va quedar enrere i tothom preparava ja els acudits sobre la selecció espanyola dient adéu en la maledicció dels quarts de final. A més, al davant hi havia un dels pitjors rivals històricament, una nèmesi respecte a l'estil de joc que ja impregnava tot el combinat estatal. Cap necessitat de dur la veu cantant, ni de crear gaire perill que no se sap com però acaben fent mal. Itàlia. Provocadora tradicionalment –ara ja no, per sort– de tants maldecaps per als equips que miren de mimar la pilota. Passar-se 90 minuts i la pròrroga corrent rere la pilota per obra i gràcia de Xavi deuria ser un desgast enorme, malgrat que van ser capaços d'aguantar la porteria a zero fins al final. I en la tanda de penals, el protagonisme va ser per a Casillas. El porter del Real Madrid va aturar els llançaments de De Rossi i el davanter Di Natale, però Güiza hi va posar emoció en fallar el seu. Un català va assumir la responsabilitat de llançar el definitiu des dels onze metres. Cesc va respirar, va mirar Buffon i el va superar per dur els seus companys a les semifinals.
A partir de la sang freda de Cesc la selecció espanyola es va treure tots els fantasmes del damunt. A dos partits de la glòria tot era possible, malgrat que tot estava encara per fer. El primer obstacle, Rússia. La golejada en la fase de grups permetia intuir que la final estava per caure. Amb tres catalans i Iniesta, així com un Cesc que va substituir el lesionat Villa en la primera part, el combinat de Luis Aragonés va repetir la superioritat palesada en el duel anterior. 3-0 i tocava Alemanya en el duel definitiu. El migcampista d'Arenys ja es va fer un lloc a l'onze inicial i el gol de Torres va donar peu a un cicle històric, en què el nombre de catalans i jugadors formats al Barça, en lloc de minvar, encara ha crescut. Tres èxits consecutius sense precedents, mentre que per veure'ls jugar amb Catalunya calia esperar a les costellades de Nadal. Llàstima.
Capdevila: “Ens vam guanyar el respecte que no teníem abans”
Un dels protagonistes de la gesta de l'Eurocopa 2008 va ser Joan Capdevila, intocable al lateral esquerre. I recorda l'experiència per a El 9 Esportiu. “Ens vam guanyar el respecte que no teníem abans. Sorpresa? No ens va sorprendre. Almenys arribàvem amb la il·lusió de jugar la final i fer un bon paper. També a mesura que van anar passant els partits vam agafar més confiança. Vam ser forts mentalment i això ens va ajudar molt. Es van donar tots els ingredients necessaris per obtenir el títol.” El veterà jugador de Tàrrega va repetir dos anys més tard fent història en el mundial de Sud-àfrica, abans de deixar pas a un altre català, l'ara blaugrana Jordi Alba, que tampoc té rival a la banda. “Me n'alegro molt, és un d'aquells jugadors que ho té tot per fer-ho bé tant al seu equip com a la selecció espanyola. És un dels millors jugadors a la seva posició, i me n'alegro per ell. Ho està fent molt bé i està rendint a la perfecció, i a més és d'aquí a prop, així que molt millor. Ha respost a les expectatives i fins i tot les ha superat.”
Capdevila coincideix a ressaltar la importància del bloc català, però no ho té tan clar a l'hora de valorar si la selecció espanyola va assumir l'estil del Barça per triomfar. “No ho puc respondre, la veritat. A mi ningú em va dir que jugaríem com ho feia el Barça. La selecció espanyola és una altra cosa, un altre equip. És una selecció de molts jugadors i, a més, teníem altres recursos, com jugar amb extrems purs. No jugàvem com el Barça, ja que també teníem molts jugadors del Madrid. Estava tot compensat.”
Enllaços relacionats
Publicat a
Notícies
Divendres,19 abril 2024