La successió borbònica
No tan esportivament
Joan Carles i els seus fills s'han cuidat d'airejar els seus vincles amb l'esport per millorar la seva imatge pública
Paradoxalment, ha estat en grans esdeveniments esportius quan la corona espanyola ha sentit que l'empatia amb la ciutadania s'esquerdava
Els xiulets en la inauguració de l'estadi de Montjuïc (1989), el punt d'inflexió
Les xiuladesal rei, al príncep i a l'himne espanyol en les finals Barça-Athletic de copa han normalitzat el rebuig a la corona
Si les dinasties reials tenen l'esport com un dels seus arguments de proximitat amb la ciutadania, els Borbons que han regnat a Espanya des del 1700 –amb interrupcions– són la punta de llança. Qui fins ahir va ser rei d'Espanya ha passat per ser, segons la propaganda oficial, un esportista consumat. Joan Carles ha practicat la vela i l'esquí –les seves caceres ens les estalviarem com a esport– i, encara príncep, va participar en el Jocs Olímpics de Munic (1972)com a regatista en una classe (Dragó) amb tres tripulants per vaixell, apta per encabir-hi algú que, tot i una gran afició pel mar, no era un competidor de nivell. En els jocs de la massacre d'israelians, el 15è lloc de Joan Carles va passar de puntetes.
El seu hereu, Felip, sí que va obtenir diploma olímpic als Jocs de Barcelona (1992), on va ser sisè en Soling, una altra classe amb tres tripulants i de la qual ja havia estat cinquè en el mundial (1990) i quart en match race. Cristina, la germana petita de Felip, també va ser una destacada regatista de jove. No va ser mai olímpica, però el seu casament amb Iñaki Urdangarin –destacat integrant del dream team d'handbol del Barça– va semb lar la quadratura del cercle esportiu de la família reial espanyola. Tampoc Elena, la primogènita i una practicant assídua de l'equitació, va assolir mai un nivell competitiu remarcable. La rellevància la va trobar en l'esport discapacitat, ja que és, encara, la presidenta d'honor del Comitè Paralímpic Espanyol. I això no és tot: una germana de Joan Carles, la infanta Pilar, va presidir la federació internacional eqüestre entre el 1994 i el 2005, i un cosí, Alfons, va dirigir el COE (1984-1987).
L'efecte boomerang
Però, malgrat l'exhibició de l'esport com a part de la seva quotidianitat, Joan Carles i la seva família no devien sembrar gaire bé perquè l'empatia que anhelaven se'ls ha girat en contra. Fins al 1989 totes les actuacions de la corona espanyola estaven, més que beneïdes, victorejades de facto. Accidents d'esquí, caceres, sortides amb el Bribón, res aixecava polseguera. Fins que va arribar la copa del món d'atletisme a l'estadi Olímpic de Montjuïc, en plena eufòria preolímpica (1989). Allà, la devoció va trontollar. A tres dies per la Diada, l'efervescència del COC, l'ànsia perquè Catalunya fos present als Jocs, els degoters, el retard dem mitja hora en l'arribada del rei mentre el públic aguantava un xàfec de ca l'ample, els parlaments en castellà i els agraïments dels polítics al govern espanyol es van aliar per obrir la primera fractura pública en forma de xiulets i de pancartes amb els lemes Freedom for Catalonia o Catalonia is an opressed nation. Per primer cop en un acte multitudinari Joan Carles no somreia i saludava amb la mà per fer alguna cosa. La realització televisiva va amagar al món tot el que va poder, però el monarca va decidir que per allò no hi tornaria a passar. Tres anys més tard, però, hi havia de tornar per inaugurar els Jocs Olímpics. Per frenar una segona xiulada es va decidir que Joan Carles entraria a la llotja sota les notes d'Els Segadors. Aquella tarda del 25 de juliol del 1992, per primer i gairebé únic cop, Espanya i la corona van considerar com a propis els símbols catalans.
La caixa dels trons es va destapar el 8 de setembre del 1989. Fins aquell dia qui demanava què costava la Casa Reial a l'erari públic, ni qui pagava les festes, els cotxes, els iots, les caceres o les esquiades a Vaquèira de la família del primer dels espanyols era poc menys que un antisistema, un anarquista. En la inauguració del mundial de futbol del 1982 al Camp Nou i amb la imatge dels tricornis al Congrés encara fresca, ningú no havia gosat aixecar la veu. Joan Carles se sentia tan còmode inaugurant grans esdeveniments com sirgant per la badia de Palma.
Sense punt de retorn
El 13 de maig del 2009 el rei va comprovar que l'esquerda s'havia engrandit fins a límits irrecuperables. La seva arribada a Mestalla per presidir la final de copa Barça-Athletic i l'himne espanyol van ser saludats per una xiulada ensordidora de catalans i bascos, que ni la megafonia a tot volum ni la maniobra burda de TVE (posant l'himne enllaunat de fons i abaixant el so ambient) van silenciar. I era igual, perquè el posat desencaixat de Joan Carles el delatava.
La incredulitat d'aquell moment ha estat vençuda pel pes dels fets. El 2011, novament a València però amb el Madrid de rival del Barça, mig Mestalla xiulava el rei i l'himne. El súmmum va arribar l'any següent, amb els mateixos protagonistes del 2009 però ara, al cor de l'estat i amb Esperanza Aguirre demanant la suspensió de la final i poc menys que presó per als que xiulessin. Aquesta vegada (2012) Joan Carles s'ho va estalviar. Convalescent de la monumental relliscada del safari a Botswana, amb el cas Nóos vox populi i a punt d'esclatar judicialment i amb una crisi econòmica galopant, va ser Felip qui va entomar la protesta generalitzada en el seu estadi (és seguidor de l'Atlético). Així, la xiulada al Liceu no el va agafar tan desprevingut.
Notícies
Dilluns,6 maig 2024