El domini aclaparador del FC Barcelona en la lliga Asobal acabarà probablement demà amb un dels rècords que continuava vigent de l'època gloriosa del BM Granollers. Si el conjunt blaugrana guanya a la pista de l'Ademar de Lleó, segellarà el seu 73è triomf consecutiu i superarà l'equip granollerí, que entre el 27 d'abril del 1969 i el 27 de febrer del 1972 va signar una sèrie de 72 partits invicte. Un dels artífexs d'aquella gesta va ser el tècnic Miquel Roca, que va prendre el relleu d'una altra institució a les banquetes del club vallesà, Josep Vilà. “Ja teníem molt bona plantilla i només vam fer uns petits canvis quan em vaig fer càrrec de l'equip. El Granollers era un equip guanyador i els jugadors volien venir amb l'al·licient de guanyar títols. Jugar amb el Granollers era un honor i encara no imperaven altres aspectes. Ara no poden estar al capdavant de la lliga perquè no tenen les possibilitats econòmiques per fer-ho. A més, aquella època tenien el suport de tota la ciutat. Tot Granollers estava abocat al seu equip. La pista era més petita i l'afluència de públic era màxima. Ara hi ha moltes altres distraccions”, reflexiona Roca, que des de fa vuit anys ocupa la vicepresidència de la Federació Internacional d'Handbol (IHF).

A diferència de la ratxa triomfal del Barça, la sèrie del club granollerí no va ser per resultats tan grans. “Les nostres victòries eren molt més ajustades que les d'ara del Barça. De fet, entre els 72 partits invictes hi va haver cinc empats. Els rivals d'aquella època eren el mateix conjunt blaugrana, l'Atlético de Madrid i, des que va aparèixer, el Calpisa d'Alacant. Per a Granollers, que aleshores devia tenir 30.000 habitants, era un orgull poder competir contra equips de ciutats molt més grans”, recorda l'extècnic vallesà. Amb tot, Roca es treu el barret davant la pròxima fita de l'equip blaugrana: “No es pot treure cap mèrit al Barça i s'ha de destacar la feina de l'entrenador, Xavi Pascual, que en tot moment sap tenir l'equip motivat. Pràcticament no fan cap partit dolent perquè encara que siguis el Barça, si no jugues bé pots perdre.”

Amb el mandat de Joan A. Piferrer (1969-1972), el BM Granollers va fer les primeres passes cap a la professionalització del club, com els sonats fitxatges del porter barceloní Pitu Perramón i el lateral basc Santos Labaca. En aquest sentit, la sèrie d'imbatibilitat de l'entitat vallesana, que havia començat el 27 d'abril del 1969 contra el Pizarro d'Elda (24-11), va acabar el 27 de febrer del 1972 a la pista de l'Atlético de Madrid (15-9). El conjunt vallesà ja tenia el títol de lliga assegurat –seria el tercer consecutiu– i va afrontar aquell partit amb la baixa del seu principal baluard, Pitu Perramón. “En Perramón marcava diferències i era tot un referent, no només del nostre equip sinó de l'handbol mundial. L'evidència és que quan ell va marxar de Granollers també es va acabar el cicle guanyador. De totes maneres, és veritat que totes les ratxes tard o d'hora s'acaben”, etziba.

Fa un any, i amb motiu del 70è aniversari, el BM Granollers va organitzar al Casino Club de Ritme un acte de reconeixement als dos tècnics que van conduir una de les etapes més esplendoroses del club. Vilà va ser l'entrenador del primer equip des del 1952 fins a 1970 i, a continuació, Roca el va rellevar fins al 1974. “Va ser molt agradable retrobar-me amb el Pepe Vilà perquè també havia estat el meu entrenador i, tot i que viu a Granollers, la veritat és que ens veiem poc”, assegura. I recorda com va ser el seu relleu a la banqueta: “Jo aleshores entrenava el segon equip, i tal com marcava la tradició, era lògic que jo assumís el relleu amb la seva marxa. Era molt jove, però tampoc va suposar cap tràngol. No tenia por.” Durant aquest llarg període, el club granollerí va aconseguir els deu títols de lliga que llueixen a les vitrines de l'entitat: 1959, 1960, 1961, 1966, 1967, 1968, 1970, 1971, 1972 i 1974. Abans d'aquella primera lliga (1959), el BM Granollers ja havia guanyat tres edicions consecutives del que aleshores s'anomenava campionat d'Espanya de 1a divisió (1956-58). Així, sumant totes dues competicions, el conjunt de Josep Vilà va enllaçar sis títols consecutius, una fita que aquest curs també podria igualar el Barça de Xavi Pascual.

Després de l'etapa a Granollers, Miquel Roca també va conquerir títols de lliga a la banqueta del Calpisa Alacant (1975-78) i el Barça (1980), va treballar a la Federació Catalana d'Handbol (1992), va presidir la lliga Asobal (2003-06) i fa més de dues dècades que ha anat tenint càrrecs a la Federació Internacional d'Handbol (IHF). De la seva llarga trajectòria vinculada a l'handbol, Roca no oblidarà mai una de les experiències viscudes en els seus inicis: “Sempre dic que un dels meus millors records de l'etapa a Granollers va ser abans d'arribar al primer equip. Entrenava els juvenils i veure les cares d'il·lusió d'aquells nanos de 16 i 17 anys quan es van classificar per a la fase final del campionat d'Espanya va ser brutal. Des d'aleshores l'handbol es va convertir en una addició, i fins ara, que amb 79 anys encara tinc la il·lusió.”