Ilias Fifa (Tànger, 1989), el flamant campió europeu dels 5.000 m, és un supervivent que ha sabut aprofitar les oportunitats que se li han brindat des de la seva arribada a Catalunya. Amb disset anys, no va dubtar a jugar-se la vida amagat als baixos d'un camió per travessar la frontera i forjar-se un futur millor a l'altra banda de l'estret. Un cop a Catalunya i mentre residia al centre de menors de Santa Perpètua de Mogoda, es va agafar amb tota la il·lusió del món la possibilitat de practicar atletisme a les pistes de Can Dragó, que gestiona l'AA Catalunya.

Esther Rodríguez va ser la seva primera entrenadora: “Òbviament, tenia aptituds, però sobretot destacava per les ganes que hi posava, per la seva constància. Tenia molt clar que volia ser un atleta professional i ja s'ha vist fins on ha arribat.” Sense papers, tot i entrenar-se, va haver d'esperar un any per començar a competir. En la primera temporada amb els papers en regla, ja va ser seleccionat per defensar els colors de la federació catalana. Amb divuit anys va anar a viure en un pis tutelat per la Generalitat i després de fer diversos cicles formatius va començar a treballar en una empresa de neteja d'aparcaments a Santa Coloma de Gramenet. La seva determinació per intentar emular altres corredors marroquins il·lustres, com Said Aouita i Hicham el-Guerrouj, no es va apagar. Al contrari.

Esther Rodríguez, la seva primera entrenadora, manté una bona relació amb Fifa i ha estat una de les primeres a felicitar-lo, però recorda que tampoc tot van ser flors i violes: “Quan anàvem a les competicions i hi havia altres marroquins notava que se sentia incòmode pel fet que la seva entrenadora fos una dona, com si se sentís avergonyit, i vaig haver d'aclarir les coses.”

L'etapa de l'AA Catalunya i Esther Rodríguez es va acabar i Ilias va continuar creixent amb els colors del FC Barcelona i amb Rafa Caro com a entrenador. Tot i els evidents progressos com a atleta, Fifa tenia un límit perquè sense nacionalitat espanyola no podia competir en campionats internacionals. La seva millora no va passar desapercebuda per la federació marroquina, que es va posar en contacte amb el fondista perquè formés part del seu equip. Fifa va haver de seguir els Jocs de Londres des de la televisió, però es va mantenir ferm en la seva aposta, tot i que els papers per adquirir el passaport espanyol tardaven molt més del que esperava. Finalment, el juliol del 2015 va rebre la nacionalitat per carta de naturalesa i a l'agost ja va poder competir en el mundial de Pequín.

Amb la perspectiva dels Jocs de Rio, Fifa va decidir deixar la feina de neteja d'aparcaments i centrar-se al cent per cent en els entrenaments. El salt de qualitat ha estat evident. Abans de sortir en els 5.000 m de l'europeu, va dirigir la mirada al cel i va tenir un record per als seus pares, que continuen al Marroc. “Sempre ho faig, en totes les curses”, explica. L'anècdota va ser la seva sortida nul·la, que per sort, i a diferència de les proves de velocitat, no comporta la desqualificació. “El jutge tardava a donar el tret de sortida i van ser les mateixes ganes per començar a córrer, els nervis”, s'excusa. I al final l'èxtasi: “Em pensava que havia quedat tercer. Quan he vist el meu nom al marcador, he flipat.”

Fifa no tindrà gaire temps per a les celebracions perquè avui mateix vola cap a Sierra Nevada per continuar la preparació olímpica.