Pioner

Ángel Nieto va ser el primer estímul perquè el motociclisme fos un esport popular a l’Estat espanyol i perquè, de l’afició, en sortís un planter de pilots i campions. No va ser el primer a guanyar un gran premi –aquest honor és del català Salvador Cañellas, el 1968–, però sí el primer campió, l’any 1969. Una sèrie de títols espectacular –entre el 1969 i el 1984, només no en va guanyar cap els anys 1973, 1974, 1978 i 1980– i les enyorades lluites amb Jan de Vries –Nieto li va guanyar el títol de 50 cc del 1972 amb empat a punts–, Barry Sheene, Kent Andersson i, sobretot, amb els italians Eugenio Lazzarini i Pierpaolo Bianchi –ben bé durant una dècada– van captar l’atenció del món motociclista, tot i que a escala global quedaven eclipsades pel domini aclaparador de Giacomo Agostini en les cilindrades altes.

Ningú com Nieto va guanyar tant en les cilindrades petites, però els escassos experiments a 250 cc en el mundial no van reeixir, un fet que es va atribuir al seu físic (menut i de poc pes), però que també té a veure amb la dificultat d’accedir a motos competitives. Va destacar com a estrateg a llarg termini, tant en cursa –les seves 90 victòries contrasten amb només 34 posicions preferents– com en la planificació de les temporades, ja que sempre va buscar el millor material, sovint el va trobar i, en una època en què hi havia moltes cilindrades, poques vegades va escollir malament.

Format a Catalunya

Nieto va néixer a Zamora –on té un pavelló amb el seu nom– i es va criar a Madrid. Però volia ser pilot i de molt jovenet va tenir la vista de traslladar-se a viure a Catalunya, que és on hi havia les fàbriques. Va treballar a Bultaco, Ducati i Derbi, i va córrer amb les tres marques, però quan va creure que la competitivitat estava a fora, no va tenir cap problema per anar a Itàlia (Garelli, Minarelli, Morbidelli) i a Alemanya (Kreidler).

Sempre es va referir als seus títols evitant el 13 (“12+1”, deia). Pura superstició, perquè el 13è el va guanyar ja amb 37 anys i no li quedava corda per a gaire res més. El catorzè podria ser el que va aconseguir el 1999, però ja no com a pilot, sinó com a cap d’equip d’Emili Alzamora. Els seus fills Gelete i Pablo i el seu nebot Fonsi també van córrer el mundial de motociclisme. Fonsi va arribar a guanyar cinc grans premis i Pablo, un.