La insurrecció de Tänak
L’estonià posa fi a 15 anys de monopoli francès en el mundial rubricant el títol en un final de cursa de campió
Markko Märtin, el primer ídol estonià, ha estat clau en la seva formació i Malcolm Wilson i Tommi Mäkinen l’han polit
Ott Tänak, un prototípic jove estonià esprimatxat, la seva dona i les seves dues criatures passarien ben desapercebudes entre la munió d’estonians que han colonitzat la Costa Daurada l’última setmana. Tots han vingut per ell, i no els ha decebut, tot i que el repte era majúscul: posar fi a la tirania sebastiniana en el mundial de ral·lis. Des del 2014 fins al 2018, els francesos Loeb (2004-2012) i Ogier (2013-2018) no havien deixat ni les engrunes. Fins que Tänak s’ha rebel·lat contra el règim i l’ha fet caure. Però Ogier no es retira...
No és una jove promesa (32 anys i set temporades completes en el mundial), ni tan sols respon al model de l’escola escandinava de pilots de ral·li, difícils de batre com més rellisca el tram però limitats en asfalt. Tampoc és un talent sorgit per generació espontània perquè a casa seva la gasolina era vivència quotidiana. El seu pare, Ivar –expilot amb un petit palmarès a Estònia entre el 1998 i el 2003, amb Ott ja adolescent– el va ensenyar, el va copilotar i el va empènyer cap a fites més altes. Primer el va ajudar fins on econòmicament va poder (Ott es va estrenar en disciplines similars al ral·licròs) i, finalment, el va posar en mans de la primera llegenda estoniana dels ral·lis, Markko Märtin, cridat a ser campió del món després d’uns grans anys 2003, 2004 i 2005 i retirat prematurament als 30 anys després que el seu copilot Michael Beef Park morís en un accident al ral·li de Gal·les 2005.
En bones mans
La trista retirada de Märtin va tallar una carrera esportiva que prometia, però, sense saber-ho, va ser el tret de sortida de la de Tänak. Märtin es va poder dedicar al seu nou deixeble perquè desmentís un dels tòpics dels pilots escandinaus: que no saben guanyar en asfalt. El mateix Märtin ja l’havia fet miques guanyant justament a Catalunya l’any 2004, tot sobre asfalt.
Tänak sí que respon a l’estereotip escandinau d’home de gel. En acabar la Mussara i sabent-se campió, amb prou feines si va encaixar tímidament la mà del seu copilot, Martin Järveoja. Amb la marea estoniana que l’esperava al final de tram, ja es va deixar anar. I més tard se sincerava: “La meva mare em va dir ahir a la nit: si vols aconseguir un somni, l’has de fer realitat. I aquest era l’objectiu de la meva vida.”
Home fidel, no va dubtar de mantenir-se al costat de Ford tot i les estirades d’orelles de Malcolm Wilson. Pel 2018 va signar dos anys amb Toyota, confiant que Tommi Mäkinen, un altre excampió reconvertit a cap d’equip, li donaria el volant d’un cotxe guanyador. Wilson i Mäkkinen, dos magnífics forjadors de campions amb fama de prioritzar els seus ingressos per damunt de tot. Qui sap si per això, i si és certa la informació de motorsport.com que assegura que Tänak ha firmat amb Hyundai per al 2020, a l’equip de la marca coreana tampoc s’apreciava tanta decepció.
PER AL 2020
Acaba contracte amb Toyota i el seu futur apunta amb insistència a HyundaiPROTAGONISTES
Catalunya, el primer ral·li del mundial que va liderar
Ott Tänak ha disputat set vegades el ral·li que l’ha coronat campió. S’hi va estrenar el 2011, amb un Ford Fiesta S2000 amb el qual disputava la categoria S-WRC. Es jugava el títol a Catalunya amb Juho Hanninen però va tocar una pedra i es va enfonsar. Malgrat tot, va firmar amb Ford per cinc anys i el 2012 va tornar a Salou. Era cinquè absolut quan va cometre un pecat de joventut i va tenir una sortida de carretera a Riudecanyes, a tres trams del final. Havia sentit per primera vegada què era ser líder d’una prova del mundial, encara que fos de manera anecdòtica (tot just era el segon tram) però qui sap si aquell accident poc abans del final va ser determinant perquè Malcom Wilson, el propietari de M-Sport, ell castigués a una cura d’humilitat competint novament a Estònia. Amb M-Sport o amb DMack però sempre amb Ford, va encadenar tres participacions més a Catalunya (2015, 2016 i 2017). En la primera, ocupava lloc de podi quan va sortir de la carretera en el tram 10. El 2016 va ser sisè i el 2017 va arribar el primer podi, rere Kris Meeke (Citroën) i a només cinc segons del seu cap de files Ogier, a qui va respectar en la seva lluita pel títol. Abans ja havia estat tercer al sempre especial Montecarlo, però va ser la victòria a Alemanya la que li va permetre mirar de tu a tu els especialistes de l’asfalt. En l’edició del 2018, ja líder de l’equip Toyota, van arribar les primeres victòries d’especial (4) i el lideratge (entre els trams 3 i 9), per bé que el resultat final (6è) no va ser bo. Aquest any hi ha afegit un nou podi i quatre millors temps parcials, tots sobre asfalt.
Publicat a
Notícies
Divendres,19 abril 2024