Opinió

Futbol, més que un esport

Esport, política, negoci..., però, sobretot,
una font d'il·lusió que bona falta fa

De tant en tant, reneix el debat sobre l'extraordinària popularitat del futbol. L'èxit d'aquest esport se sol atribuir a la manipulació política. No és d'estranyar aquest raonament. Tenim exemples tan propers com el franquisme, que el va utilitzar com un analgèsic social capaç d'apaivagar els conflictes latents. Per compensar la manca de llibertat d'expressió, bons eren els xiulets al camp.

La qüestió era seguir la màxima romana “pa i circ”. Ara i abans, els espectacles de masses distreuen la multitud per fer que oblidi els seus problemes i desatengui els seus compromisos polítics. Marx va descriure la religió com l'“opi del poble”, una fórmula que també es pot aplicar a l'esport rei per la seva capacitat d'endormiscar la consciència social. Tal vegada el futbol sigui un nou soma, com el del món feliç de Huxley.

Les reflexions de Vázquez Montalbán poden ser útils per entendre el paper del futbol. A les portes de la transició, alguns van pronosticar que amb l'arribada de les llibertats i la implantació de l'estat de les autonomies acabaria el fervor futbolístic. Tanmateix, Montalbán considerava que, tot i el progrés democràtic, les contradiccions humanes continuarien i “que els que condemnen el futbol com a eina d'alienació popular, no podrien condemnar-lo com a eina de consol” (Política y fútbol, Barça). Anys més tard, el descrivia com “un esport que ens permet una vivència religiosa indispensable per al nostre ecosistema emocional” (Futbol de disseny, a Avui).

Avui la situació és ben diferent. En les societats democràtiques, postmodernes i globalitzades, els dirigents polítics han deixat de ser els principals promotors del futbol. Continuen assistint als estadis, fotografiant-se amb els herois de la pilota i rebent amb tots els honors els guanyadors de torn, però ara són els grans inversors els que han pres el relleu, encara que la seva visibilitat sigui molt menor.

Conscients de la força emocional d'aquest esport, aprofiten la gran audiència televisiva dels partits per fer tota mena de negocis. Segons Montalbán, el futbol ha passat de ser una droga social al servei dels règims polítics a ser una droga de disseny en mans del mercat (Fútbol: otra droga de diseño, a El País).

Un espot publicitari suggereix que el futbol proporciona la felicitat cercada pels filòsofs. No sabem si Plató i Aristòtil hi estarien d'acord. No podem oblidar que en el món romà coexistia el circ amb una cultura de gran solvència. El futbol i la filosofia satisfan necessitats humanes diferents. Ara bé, com el primer genera grans beneficis, aplega moltes adhesions i suscita no pocs recels. Atent als canvis socials, Vázquez Montalbán ja havia criticat la vertiginosa transformació del futbol d'un “espectacle convertit en negoci” a “un negoci espectacular” (Figo, a Avui).

Esport, política, negoci... però, sobretot, una font d'il·lusió que bona falta fa.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)