Opinió

El valor dels Jocs Mediterranis

Els Jocs Mediterranis eren un bon lloc on consolar-se dels fracassos olímpics

El trasllat dels Jocs Mediterranis que s'havien de fer a Tarragona de l'any 2017 al 2018 omple i omplirà planes de diaris i minuts de ràdio i de televisió a Catalunya perquè ens afecta directament. D'una manera o d'una altra, la ciutat en patirà les conseqüències, si més no econòmiques i, en part, de prestigi. Ara bé, no ens enganyem. Fora d'aquí, que els Jocs Mediterranis es facin el 2017, el 2018 o mai, no fa perdre la son a gaire gent. La importància esportiva dels Jocs Mediterranis és relativa, molt relativa. Que sigui una competició que està sota l'aixopluc del Comitè Olímpic Internacional (COI) i pretengui ser un cosí, llunyà, molt llunyà, dels Jocs Olímpics, li atorga una consideració que, des del punt de vista esportiu, està molt per sobre del que realment hauria de tenir. L'esport mundial, europeu, català i espanyol seguirà el seu rumb amb o sense Jocs Mediterranis. Dubto que hi hagi gaires esportistes d'elit que tinguessin marcat amb vermell en el seu calendari la cita de Tarragona. Els esportistes somien ser campions olímpics, mundials, europeus o del seu país, però, campions mediterranis?

Els Jocs Mediterranis eren una bona competició per a l'esport català i espanyol quan els nostres esportistes no tenien res a fer en els Jocs Olímpics o els campionats mundials i europeus. Una medalla el 1952, una el 1960, una el 1972, dues el 1976, sis el 1980, cinc el 1984 i quatre el 1988. Aquest va ser el balanç dels esportistes del Comitè Olímpic Espanyol (COE) en els Jocs Olímpics que es van fer entre el 1951, data de la primera edició dels Jocs Mediterranis, i els Jocs Olímpics de Barcelona, el 1992. Un desastre. En canvi, els Jocs Mediterranis van ser un bon consol per als fracassos olímpic durant aquest mateix període. Deu medalles el 1951, 45 el 1955 –a Barcelona–, 30 el 1959, 26 el 1963, 52 el 1967, 67 el 1971, 72 el 1975, 68 el 1979, 69 el 1983, 76 el 1987 i 110 el 1991. Quan els esportistes espanyols comencen a treure el cap en els Jocs –22 medalles a Barcelona– i, de retruc, en mundials i europeus, els Jocs Mediterranis passen a ser un torneig per preparar les competicions importants o foguejar els joves –els equips B en esports d'equip, per entendre'ns–. També és veritat que el 2009, a Pescara, Aschwin Wildeboer va fer el rècord mundial dels 100 m esquena, en plena preparació per al mundial de Roma de setmanes després.

En els Jocs de Rio, les grans potències mediterrànies van ser en el medaller final: setena (França), novena (Itàlia), catorzena (Espanya), dissetena (Croàcia) i vint-i-sisena (Grècia). I això, portant tot el bo i millor del seu esport, cosa que no hauria passat a Tarragona 2017 ni passarà a Tarragona 2018, si és que arriba.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)