Europa, Espanya, Catalunya

“La bella promesa d’una Europa unida va ser la fi de la força en la resolució de problemes. El govern espanyol ha traït aquesta promesa.” Aquesta és la piulada del campió d’escacs i activista polític Garri Kaspàrov arran de l’actuació violenta de l’Estat espanyol contra els catalans que vam anar a votar diumenge 1 d’octubre. Només hi vull afegir dues coses. Una, que la Unió Europea també s’ha traït si mateixa donant cobertura a aquella actuació. I l’altra, que Kaspàrov sap del que parla perquè ell, exiliat del seu país per no ser empresonat per opositor, sap que la Rússia de Putin és una democràcia deteriorada en què impera la legalitat però no la llibertat. Això els sona, no?

La selecció espanyola és, si no l’única, una de les poquíssimes que a la samarreta hi llueix l’escut estatal, en lloc del de la federació corresponent, que és el que fan la immensa majoria de seleccions de tot el món. Per alguna cosa deu ser. I això que l’escut de la FEF és un dels més originals, des que al 1990 va estrenar un disseny inspirat en l’obra de l’artista Joan Miró. A Espanya, també és obligatori per llei assistir a les convocatòries de les seleccions esportives. Els esportistes que no ho facin incorren en una falta molt greu, segons recull l’article 76 de la llei de l’esport. I és en l’article 79 en què es descriu la sanció que es pot rebre: “Inhabilitació, suspensió o privació de llicència federativa, amb caràcter temporal o definitiu, en adequada proporció a les infraccions comeses.”

Quan Gerard Piqué va comparèixer en roda de premsa dimecres molts van pensar que seria per renunciar a la selecció. No va ser el cas, i es va dedicar a continuar un debat estèril perquè qui no vol entendre no entén. En qualsevol cas, la decisió no és seva, si no vol atenir-se a les conseqüències. Jugar a la selecció espanyola no és un dret, sinó un deure. I l’escut i les reaccions ja indiquen que qui hi juga no defensa una federació sinó un estat i que això implica ser-ne patriota.