Opinió

Les lliçons de Rafa Ramos

Arribes a Anglaterra fa vint anys, coneixes gent i beus als pubs. I apareix ell, enorme. Un home a qui havies llegit quan entrevistava Reegan i de qui mai podies imaginar que fos tan generós. I et prens una cervesa. És ell. I un dia un amic et demana una entrada. “És per a ell.” “Per descomptat, si puc, mato!” I te la retorna multiplicada per set, com si fos necessari! I a partir d’aquí, regals. I el busques de manera discreta, perquè ets molt discret, ho sento, a ell i a la dona amb qui comparteix la vida, que et cau del cel.

I es deixa trobar. I descobreixes que en el fons vols ser com ell, escriure com ell i saber tant com ell. I viure com ell… si fos possible. Fins que saps que no, que millor viure a Manchester, més barat i més divertit, i comença el festival. El Ferran Correas et dona l’oportunitat de treballar a L’Esportiu. I guanyar-te uns diners, perquè el que mai has volgut és treballar a l’avantguarda de res, tímid com has estat sempre, covard, gairebé. Res a veure amb el Rafa. El Ferran va posar el nom a aquesta contra i jo vaig arribar al pub i vaig actuar en conseqüència: vaig buscar el personatge.

I avui li toca a ell perquè després de donar-hi voltes, quan feia dies que havia decidit escriure de Regis, que va morir, ahir vaig pujar a l’AVE, vaig obrir les pàgines del seu diari i… maleïda l’hora. Ell ja havia escrit sobre la seva vida i la seva mort i ja res, ni la lluita d’aquell futbolista negre, tenia sentit per a la meva contra.

I vaig demanar ajuda al meu germà Walter. És cert que altres vegades, en altres situacions semblants, uns altres han escrit abans que jo. I sempre m’ha estat igual. Ahir, no. Si ja n’havia escrit ell, ja no. Ja no.

Aquesta vegada li toca a Rafael Ramos, Rafa per als amics, aquell que va arribar a Londres a mitjan anys noranta del segle passat, després d’una estada de gairebé quinze anys a Washington, on va treballar per a una agència i on va fer el salt a La Vanguardia. Va néixer a Madrid, quina sort, i és això que diu que és un català d’adopció. Pot ser que a més sigui el madrileny més barcelonista que existeix al planeta. Barcelonista, no: fanàticament barcelonista, fins a l’extrem de destrossar mitja dotzena de copes donant una puntada de peu a una taula com a resposta a un gol del Madrid contra el Barça. N’hi ha documents.

El futbol, el periodisme i el bon menjar són les seves grans passions, però s’hi poden afegir la família, el cinema, l’òpera, el teatre, el vi, viatjar, llegir… La vida? És tan, tan barcelonista, que prefereix anar al cinema els dies de partit complicat, encara que consulti el mòbil, pur vici, per saber si ha marcat Messi. Ha convertit anar als estadis en un ritual amb el qual compleix un mínim de cinc vegades per setmana. Tant li fa que sigui l’Arsenal, Chelsea, els Spurs, el West Ham, el Portsmouth o al nord, el Newcastle. I, si no hi ha futbol, sempre té a mà un partit de rugbi o l’NFL. I si no, competeix per trobar un bon restaurant, pitjor, ai! ningú és perfecte: detesta el formatge blau…

El seu gran llegat és que és periodista, de vegades rondinaire i sempre, bona persona. I se sap els millors restaurants de qualsevol ciutat del món.

Rafa Ramos és un tot terreny. Amb prou feines va a les rodes de premsa massives i és molt estrany veure’l a l’ambaixada d’Espanya amb la colònia. Sempre ha preferit treballar les relacions directes, això que es coneix com les fonts, polítiques, financeres o del món de la cultura.

Liberal en termes polítics i intervencionista en els econòmics, la seva bèstia negra sempre ha estat Tony Blair, a qui considera un traïdor dels valors de l’esquerra i no perd ocasió d’etzibar-li un zasca cada vegada que l’inventor del nou laborisme i milionari sobrevingut se li posa a tret. Fa des que les ovelles travessaven el pont de Londres que és a la ciutat, però no és el degà de la premsa espanyola entre els corresponsals. Aquest honor correspon a dos mites, Rafa Porro, l’incombustible home orquestra de RTVE, i a Íñigo Gurruchaga, a qui quan era corresponsal d’El Correo de Bilbao, la reina d’Anglaterra li va atorgar el títol de membre de l’Ordre de l’Imperi Britànic pel seu treball periodístic sobre el procés de pau a Irlanda del Nord.

Els dos són grans, però jo juraria que Rafa cuina millor. O com a mínim un dia em va oferir sopar per celebrar que el Barça havia guanyat la seva segona copa d’Europa a Londres i mai em va negar un consell, el senyor que un dia em va presentar Patricia. I això és també donar-te de menjar.

I diré una cosa més. Em vull morir abans que ell. Abans que Rafa i el seu amic Oppenheimer. Perquè ballin sobre la meva tomba i després beguin en un pub veient jugar el Barça. O el Fulham. Però que beguin a Londres, per tot el que em van ensenyar, a la salut dels meus cucs. Ah, i gràcies!

El ‘pub’ de la setmana THE SHAMROCK 17 Bengal St, Manchester M4 6AQ
Guinnes i Jammeson’s. Irlanda, a Ancoats, és tot un festival. Irlanda al cor de Manchester. La sensació d’estar desitjant que un meló passi de mà en mà entre samarretes verdes. Bon menjar i cervesa negra, música i banderes tricolors. En recomano encaridament la visita.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.