Desconec amb profunditat el dia a dia més mundà del futbol català, l’economia dels clubs amateurs i si la federació catalana està complint en els últims temps amb totes les seves obligacions, que no són pas poques tenint en compte la força d’aquest esport a Catalunya. D’Andreu Subies, ara que marxa a Madrid a manar tant que fins i tot alguns ja el van acusar d’haver estat el responsable de la destitució de Lopetegui, m’interessen altres aspectes relatius als vincles de poder entre Catalunya i Espanya, sobretot ara que tenim l’autodeterminació sobre la taula, presos polítics amenaçats d’estar-se més de 20 anys tancats i dirigents catalans a l’exili.

Des del 2011 Subies ha navegat, en aquest sentit, sobre les turbulentes aigües de la política catalana –perquè tot és política, sobretot el futbol– fent equilibris prou intel·ligents per guanyar-se el seu nou càrrec sense que ningú de la capital, de moment, el pugui titllar de nazi, el sinònim de sobiranista que més es porta a la caverna. Poc després d’arribar a la presidència de la catalana, el 2011, en una entrevista a aquest diari se li preguntava sobre la lluita per l’oficialitat de les seleccions: “La societat actual està més per concerts econòmics que no pas per concerts socials i polítics.” Ho va dir, és clar, abans de les grans manifestacions de la Diada i de l’eclosió de l’independentisme, que es va fer majoritari al Parlament i en la societat catalana. Però a Subies aquest impacte no li va canviar el seu pragmatisme. De fet, el 2016 va confirmar que si l’etern i ara investigat per corrupció Ángel María Villar es tornava a presentar a la reelecció com a president de la federació espanyola, el tornaria a votar. Villar, de fet, tenia i encara té, és clar, amics amb molta influència (o poder) a Catalunya, com el nou president de la Diputació de Girona, Miquel Noguer.

Villar era tan “amic” de la selecció catalana que va arribar a prohibir un Catalunya-EUA el 2007, quan encara regnava l’autonomisme. Subies, malgrat tot, va intentar allargar sense èxit el model de costellada nadalenca amb rivals com Tunísia, Nigèria i Cap Verd, i no se’n va sortir de convèncer Escòcia –aquest sí que hauria estat el partit del segle per a Catalunya– de venir al Camp Nou just quan les veus que demanaven un referèndum pactat cobrien el 80 per cent de l’electorat català.

El 2015 el president va fer la seva acció més atrevida: participar en la campanya Guanyarem, on dirigents i esportistes del país es van mullar clarament pel dret a decidir, i posteriorment va integrar la federació al nou Comitè Olímpic Català, amb una agenda clarament sobiranista. L’1 d’octubre, el dia del referèndum, la federació va suspendre tots els partits de la tarda, però no per qüestions polítiques sinó de seguretat, segons va dir el mateix Subies.

Des de Madrid el dirigent pot aplicar la màxima del no se meta en política per evitar que la qüestió catalana el desgasti en la seva nova posició, però hi ha drets gairebé civils que li tocarà defensar, començant per la llibertat d’expressió en la copa del Rei i totes les altres reivindicacions que la UFEC –de la qual Subies forma part del consell directiu– ha defensat en els últims anys, i ho ha fet activament, al carrer en les grans manifestacions del país. No li demanaré que porti un llaç groc perquè el risc de ser agredit és cada vegada més alt, sinó que no faci de la hipocresia –dic una cosa a Catalunya i la diferent a Madrid– el modus vivendi de la seva nova posició de força en l’esport espanyol.