Sense saber exactament la repercussió econòmica i mediàtica (sobretot l’audiència televisiva) de la fusió en un de sol dels campionats d’Europa d’atletisme, natació, gimnàstica, ciclisme, triatló, rem i golf a Glasgow i Berlín, l’experiment sembla que ha estat fallit per moltes raons. D’entrada fer-ho en dues ciutats diferents i sense cap lligam no ha permès fer la sensació a l’aficionat d’estar presenciant un mateix esdeveniment. La tria dels esports, a més, ha semblat completament aleatòria. Per què el rem i no el piragüisme? Per què el golf i no el tennis? Per què el ciclisme i no la boxa? Un altre greu problema que ha quedat palès és la diferència de rellevància de participants d’uns esports respecte dels altres i també que la coincidència de moltes proves, fins i tot en horari, no han permès un seguiment més exhaustiu de totes les competicions per part dels que ho volien fer. Si en l’atletisme i en la natació vam veure pràcticament totes les grans estrelles europees de totes les disciplines; en el ciclisme o el golf pràcticament tots els aspirants eren segones o terceres espases. Tampoc hi ha garantida una continuïtat d’aquests jocseuropeus perquè el 2020 arriba la gran cita olímpica de Tòquio i pel 2022, tot i que s’ha anunciat alguna ciutat candidata, tampoc hi ha res concret.