Opinió

Més enllà d’Alonso

No recordo quina va ser la primera cursa de fórmula 1 que vaig veure, però devia tenir menys de deu anys. Devíem estar el meu pare, la meva germana gran i jo asseguts a taula, dinant, mentre els monoplaces donaven voltes en algun circuit, s’avançaven una vegada i una altra i canviaven pneumàtics i posaven benzina en les aturades a boxs. Ja us dic que no recordo qui corria, però segur que no corria Fernando Alonso. Aquella primera cursa que vaig veure i la passió del meu pare per aquest esport em van convertir en una fidel seguidora de la F1, una d’aquelles a les quals la gent els deia: “Sí?, de veritat t’agrada?”, amb cara d’incredulitat. I sí, de veritat m’agradava. M’agradava quan corrien els germans Schumacher, Mika Hakkinen, Heinz-Harald Frentzen i Jacques Villeneuve, entre molts d’altres. Un dia va aparèixer un jovenet d’Oviedo i, de cop i volta, tota aquella gent que sempre em preguntava amb cara d’incredulitat si m’agradava la F1, va començar a asseure’s davant del televisor a l’hora de dinar per veure el Nano. L’arribada –i, no ens enganyem, els dos títols mundials– d’Alonso al circ de la F1 va suposar un boom de la competició a l’Estat espanyol, les audiències de televisió es van disparar i tothom, de sobte, es va convertir en expert de F1. I ara que marxa, sembla que s’acabi tot. Però no. L’adeu de l’asturià és un cop fort per a la F1, perquè marxa un dels millors pilots de la graella, però la F1 ha existit abans d’ell i seguirà existint després.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.