Tot i que ara molts veiem això de la roja com un símbol del nacionalisme espanyol més recalcitrant, la veritat és que quan es va començar a batejar sistemàticament les seleccions del país veí amb aquest sobrenom, molts dels guanyadors de la Guerra Civil que encara caminen entre nosaltres es van posar les mans al cap. La roja també és per ells Dolores Ibárruri, una de les fundadores del Partit Comunista Espanyol, dirigent política a la Segona República, exiliada i declarada enemiga del règim. El comunisme, a l’Europa occidental, ha esdevingut un concepte teòric tan passat de moda que gairebé ningú s’atreveix a dir-ne ni piu per por de ser comparat, com a mínim, amb Ceausescu o Stalin. L’anarquisme, en aquest sentit, és molt més cool.i adaptable a les noves generacions.

Va ser fa uns anys fent de taxista d’Eudald Carbonell, al qual acompanyava a una conferència, quan finalment algú em va parlar de comunisme per primer cop, no com un professor d’història, sinó com un activista que encara considera Lenin un visionari. I vet aquí la meva sorpresa quan fa uns dies vaig llegir Laia Palau (El País), jugadora de la roja de bàsquet, admetent el seu “perfil comunista”. Costa molt, ho sabem, que els esportistes d’elit marquin perfil polític per un costat o per un altre i alguns que ho han fet han quedat ben escaldats. Amb tot, no m’imagino el capità de la selecció espanyola de futbol parlant de la mateixa manera. De fet, se sol dir, amb certa mala bava, que els jugadors de bàsquet solen ser més llegits que els de futbol. El 2004 Palau ja deia en un reportatge en aquest diari que amb només 15 anys havia devorat Un món feliç d’Aldous Huxley, la distopia política i social que posa homes i dones, sigui quina sigui la seva ideologia, davant del seu mirall.

Comunisme i esport professional són conceptes teòrics antagònics, vaig pensar primer en llegir les paraules de la jugadora catalana. O no? La col·lectivització és una idea cada vegada més de moda. L’equip sempre hauria d’estar per sobre de l’individu. Sembla una paradoxa, però fins i tot els experts en coaching proposen el mateix, no només en l’actual psicologia esportiva, sinó també en les plantilles de les empreses privades més capitalistes del món mundial.

A molts equips també els convindria, més enllà dels sous de cada jugador –una batalla gairebé perduda–, eliminar les “classes socials” dins el seu propi col·lectiu. Ningú ha de ser més important que l’altre i l’esquerra, ja sigui la tradicional o la moderna, sempre s’ha rebel·lat contra les injustícies o contra els poders establerts, el principi bàsic de l’anarquisme. Abans de jugar contra un rival superior s’ha d’apel·lar, doncs, a aquest instint.

La selecció espanyola de bàsquet, bronze al mundial, és de fet un dels equips més “comunistes” que he vist en acció en els últims temps. No només perquè escoltin El vals del obrero del grup Ska-P abans dels partits, sinó perquè realment funcionen amb un repartiment lliure –sense dictadura– de la força de treball que hauria interessat al mateix Antonio Gramsci. Dit això, preferiria que una selecció catalana tingués l’oportunitat –que no la té– de fer el mateix en les competicions oficials. Però un món feliç com aquest només existeix en la nostra imaginació. És una altra rebel·lió pendent. Carbonell em deia aquell dia que a Catalunya si ets comunista has de ser independentista. Però això a Laia Palau, mentre jugui amb la roja, no li convé dir-ho, és clar.