Ni quan jo era petit –posem que d’això en fa quatre dècades– ni tampoc d’adolescent –posem que en fa tres– recordo que dels Barça-Madrid o viceversa se’n digués clàssic. Se’n deia derbi, que, malgrat el que sovint es diu, no és només un duel de rivalitat ciutadana o comarcal, sinó un partit amb algun component especial de rivalitat. La proximitat geogràfica n’és un de molt clar, de component especial, però tot el que històricament es contraposa en un Barça-Madrid encaixa també com un guant en el concepte original. Se’n deia derbi, doncs, amb tota la raó fins que ja de jove –posem que fa dues dècades– vaig sentir que tothom en deia clàssic. Lluny de ser un invent, el terme ja existia. Abans i ara, defineix l’enfrontament que més cops s’ha donat en la història de la lliga, però com que fins la temporada 1986/87 l’honor requeia a parts iguals en el triple duel entre Barça, Madrid i Athletic de Bilbao, amb prou feines es feia servir. Va passar que aquell estrany curs amb play-off va generar dos duels de propina entre blaugrana i blancs que van servir en safata l’explotació del terme clàssic referit a un sol partit i amb el Madrid present, remetent així a la idea que els blancs són una potència de sempre. Ni que sigui d’un sol mot, un més de tants relats escampats pels altaveus mediàtics de Madrid per situar el moment zero de la història del futbol en els anys 50, quan neix la glòria blanca. Relats que ens hem fet grans veient com aquí els comprem massa a ulls clucs. Malauradament, tot un clàssic tant si parlem de futbol com si no.