Opinió

Feliços per la corda fluixa

De dependència del jugador estendard se n’ha parlat força més els últims anys amb relació al Barça de Messi que no pas al Madrid de Cristiano Ronaldo. Però si el Barça ha fet front amb solvència a l’absència temporal del millor jugador del món és perquè, amb les mancances i involucions que es vulgui, fa anys que manté uns sòlids fonaments com a equip, un diagnòstic no traslladable a un Madrid que, sense el portuguès, necessita una reforma integral per tapar un forat gran pels “50 gols de menys” i profund per la pèrdua de voracitat competitiva. La diferència –gens nova però ben contrastable les últimes setmanes– en l’estructura d’equip que acompanya el gran líder al camp explica en gran manera per què el Barça és des de fa més d’una dècada l’equip hegemònic de la lliga, si bé la virtut de tenir un equip llargament fiable en la regularitat li sembla poc, al barcelonisme, davant la collita blanca de Champions, indiscutible com a títol més alt però d’un format que no premia tant el “sempre” com l’“ara i aquí”. Per això és paradoxal que, cada cop que treu el cap la idea d’una superlliga europea, hi hagi entre la gran massa blaugrana tants nassos arrufats davant d’una proposta que, en bona lògica, traslladaria el format on el Barça es mou millor a l’àmbit on més es desitja regnar. Que Messi no tingui més Champions no seria el lament de capçalera del barcelonisme si l’orelluda premiés un campió de la regularitat, però deu ser que no n’hi ha prou amb trobar la fórmula de la felicitat. La joia de la bonança l’has d’anar a passejar per la corda fluixa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.