Opinió

Més cap que peus

Deia sempre Johan Cruyff que el futbol era un esport que es juga amb el cap i s’hi utilitzen els peus. A partir d’aquesta màxima encarem el cas Malcom, un expedient X al vestidor de can Barça que va tenir un sorprenent episodi, dimarts passat, a Milà. La primera pilota que va tocar va acabar a l’interior de la xarxa de l’Inter. I, a continuació, explosió d’alegria, les mans a la cara, emoció, les abraçades dels companys i, qui sap, l’inici d’alguna cosa diferent de la que hem vist fins ara.

Malcom va ser un fitxatge de la secretaria tècnica sense l’opinió de l’entrenador. Va fer la sensació que, vist que Monchi (Roma) el volia i Monchi acostuma a encertar-la, “rebentarem l’operació i ens l’emportarem, encara que sigui a un preu desorbitat”. La realitat és que no calia. I amb aquest pensament ha treballat Valverde. Sis minuts contra el Valladolid, en la segona jornada, i 20 més, en la desastrosa actuació del Barça a Leganés, a finals de setembre. Res més. Ni una petita lesió muscular serveix d’excusa per justificar la seva invisibilitat. En la copa, a Lleó, va gaudir de la seva primera titularitat però li va sortir un xurro de partit. En canvi, quan semblava que l’entrenador no tornaria a comptar amb ell, va aparèixer a Milà per trencar el 0-0 i anotar el seu primer gol com a futbolista del Barça. Les voltes que fa la vida! I ara, què? Doncs ja ho veurem...

En aquest sentit, sempre hem valorat molt l’operació matemàtica que valida la frase del savi holandès i que diu que el futbol és la suma de la qualitat més la mentalitat. És evident que Malcom és bo. En cas contrari, mai hauria cridat l’atenció del Barça. O de Monchi i, després, del Barça. És ràpid, és valent en el driblatge i és un gran xutador. Es tracta d’un especialista en el desequilibri en un equip que necessita dribladors per tenir èxit en els objectius de cada jugada. Ara bé, l’aposta del club és Dembélé, i resulta que tots dos juguen en la mateixa posició. I pel que fa a la persona, i abans de la reflexió final, un apunt. Després del gol de dimarts, sabem una altra cosa: el vestidor l’aprecia. Sabíem que viu integrat, que és feliç entre el grup dels brasilers, però ara hem comprovat que els seus companys el volen.

Al vestidor, el grup dels capitans és de la casa i s’estimen el club. Tenen prou experiència per saber què convé a cada moment. Per exemple, són sensibles a l’estat anímic dels suplents. No jugar és fotut. No fer-ho quan tens 21 anys, ets de fora, estàs coneixent un nou país, un nou club i uns nous companys, és refotut. I si, a més, t’has d’adaptar a una mirada diferent del futbol des de la posició de l’extrem –demarcació especialment complicada–, aleshores és fotudíssim. Així és la vida de Malcom. Com ha estat la de tants i tants futbolistes del Barcelona que han hagut de marxar després de no tenir oportunitats o de desaprofitar-les per falta de ritme o de gana. Tornem al principi: el futbol es juga amb el cap i s’hi utilitzen els peus. Al brasiler li toca escoltar Valverde i els companys, i aprendre ràpid. Pensar cada jugada abans d’activar les cames i ser responsable davant de cada acció. A can Barça no val tot. Qualitat més mentalitat. I ser-hi quan se’t necessita. Per exemple, ara que s’ha lesionat Coutinho. Serà el seu moment?

El cas Malcom val per Aleñá, Denis, Rafinha... Cap i peus. Fins i tot més cap que peus.

La ‘marca España’

La nova responsable, Irene Lozano, se sent ofesa si es considera el president Puigdemont com un exiliat. Doncs això, la marca Espanya. Tenim pressa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.