Opinió

Núñez, el supervivent

No es presideix 22 anys el Barça sense un caràcter resistent i una mà de ferro

Josep Lluís Núñez va deixar la presidència del Barça l’any 2000 i la seva retirada immediata del primer pla ens deixa més fresc el Núñez caricaturitzat com a garrepa i persona de llàgrima fàcil. La sàtira televisiva va acabar tapant la mà de ferro, la fermesa de l’expresident mort dilluns.

Sense un caràcter resistent, forjat en el món comercial i de la pime catalana des dels 14 anys, Núñez no hauria presidit el Barça 22 anys. El Núñez supervivent es comença a forjar tot just un any després de ser elegit quan, amb la recopa del 1979 a les mans, la plaça de Sant Jaume li va cantar el “Neeskens sí, Núñez no!” La primera finta de plegar li va durar hores.

Encara més, va ser capaç de fer-se enrere d’un adeu anunciat poc abans de la final de Wembley. Jordi Pujol –els mandats de tots dos gairebé se superposen en el temps– va ser un dels seus grans i duradors antagonistes. Núñez, de dretes com Pujol però amb una visió diferent del patriotisme, va fer bandera sempre d’haver blindat el club dels agents externs. En va evitar la conversió en SA gràcies a la seva gestió econòmica –el club sempre seria del soci– i, sobretot, va resistir l’embat d’una plantilla sencera –tota excepte tres jugadors– demanant-li la dimissió i tractant-lo de tirà en el motí de l’Hesperia el 1988. El Núñez més sever es va desfer de 14 jugadors d’una plantilla de 26 en una jugada que li va sortir rodona perquè, amb unes eleccions a un any vista, va desactivar el candidat més potent del pujolisme, Sixte Cambra, amb el fitxatge de Cruyff com a entrenador i alhora va posar la sement del dream team.

La dècada dels vuitanta va ser dura amb el constructor. Va sobreviure a José María García –van acabar amics, però el poderós i influent butanito el va retratar com el “minilehendakari de Barakaldo”; al GOB (Grup d’Opinió Barcelonista), que va aconseguir que els seus quatre antecessors vius li demanessin que plegués, sempre amb l’ombra de Pujol i CDC, que volia recuperar el Barça com a actor del catalanisme. Ni el vot de censura promogut per Laporta i l’Elefant Blau (1998) el va destruir. S’intuïa que la fi s’acostava però, com Pujol, va ser Núñez qui va decidir quan tocava retirada.

Diuen que les memòries de Núñez, escrites i tancades fa temps, no seran a les llibreries mentre la família continuï apel·lant contra la sentència que va condemnar pare i fill a presó. Seria l’últim acte de supervivència, a títol pòstum.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.