Opinió

El mort i qui el vetlla

Una cosa és el respecte al difunt, indiscutible. Una altra, la llista més o menys objectivable de clars i obscurs ineludibles en l’obituari. I una tercera, que davant la glossa pòstuma restem impassibles a la perversió de veure-hi tractades com a simples ombres faltes molt més fosques que les pròpies de la gestió esportiva. Amb 22 anys de presidència, només faltaria que la llista de virtuts del Barça de Josep Lluís Núñez no fos llarga, i oli en un llum si el més greu a imputar-li fossin cinc finals com la de Sevilla o disset fitxatges tipus Roberto Dinamita. Però quan el segon plat de la balança inclou persecucions físiques a les opinions dissidents a través d’un grup organitzat, protecció als violents dintre i fora de l’estadi o, ni que sigui de l’empresa i no del club, suborns a inspectors d’Hisenda perquè facin els ulls grossos, pesar-ho com uns elements més és d’un cinisme blanquejador de por. O no són la repressió de la llibertat d’expressió, la connivència del poder amb la violència i les pràctiques més descarades de corrupció tres vergonyes contra les quals carreguem cada dia molt més enllà del futbol?

Que en la glossa de Núñez taques tan fosques siguin mers factors de contrast i no el retrat íntegre del personatge s’explica per efecte i influència de l’exèrcit de vetlla que el mort deixa. Una guàrdia pretoriana a qui no li tremola el pols quan vol fer creure, per exemple, que algunes sortides de to de rampell calent de l’únic president del Barça entre el nunyisme i el neonunyisme sí que pesen més que tot el balanç de gestió.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.