Opinió

Núñez, advocat dels ultres

El 20 de desembre del 1997 al Camp Nou es va jugar probablement el partit més trist que ha tingut lloc mai al santuari blaugrana. Abans de començar el matx Núñez va donar permís perquè es guardés un minut de silenci per Sergio Soto, líder dels Boixos Nois, reconegut feixista, delinqüent i violent. Havia mort uns dies abans per una sobredosi. La protecció que exercia la directiva del grup amb els seus seguidors més violents venia de lluny. Els deixava entrar a l’estadi, els llogava els autobusos per als desplaçaments i Joan Gaspart es vantava per TV3 de tenir el carnet de la “penya”. Per molts, els Boixos s’havien convertit en la guàrdia de combat de la directiva i mitjans afins callaven davant les seves ràtzies, una de les quals va acabar amb un aficionat de l’Espanyol mort. Portaven la violència arreu de l’Estat.

Aquell 20 de desembre, amb tot, va ser un punt d’inflexió. Alguns seguidors de Sang Culé van xiular durant el minut de silenci, conscients que s’estava homenatjant un feixista. Un grup de Boixos, situats al temut gol nord, van creuar tot el camp sense que cap control els aturés per assaltar els seguidors que havien xiulat durant el minut de silenci i els van colpejar sense manies. Alguns van acabar a l’hospital i Sang Culé es va dissoldre uns dies després per temor a més represàlies dels Boixos. El club, tot i les denúncies, va guardar silenci. La protecció dels violents va continuar. Un empleat del Barça viatjava amb ells en els desplaçaments i els membres del grup entraven per la porta 87 en cada partit amb total immunitat. L’Elefant Blau començava a treure el cap i Núñez necessitava suport en tots els àmbits i també al camp, ja que l’equip vivia la seva pitjor crisi des de la marxa de Johan Cruyff.

Certament Núñez havia intentat el 1994, amb la creació de la Grada Jove, unir els grups de joves seguidors que estaven fora de l’òrbita dels Boixos, però va ser un fracàs. A partir dels Boixos van aparèixer el Comando Sants i el Comando Hospitalet i els Casuals, amb l’esvàstica tatuada orgullosament. Cada nova derivació era més violenta, racista, feixista i ultra i els seus components anaven més ben “preparats”, amb armes blanques que no dubtaven a treure de la butxaca cada vegada que ensumaven una presa. El mateix Sergio Soto havia dit que no li semblava un delicte matar un “transvestit”.

No era el Barça, és clar, l’únic club en aquells anys que protegia els seus aficionats violents. Però Núñez es va passar de la ratlla i els va donar ales pensant que era millor tenir-los al costat que no pas en contra. La seva covardia va tenir en termes d’imatge un cost gairebé irreparable per a un club que es vanagloriava de tenir una afició familiar i també uns valors que anaven directament en contra del que defensaven els seus seguidors més radicals, d’un extremisme pervers, que havien arribat a guardar bats de beisbol en un magatzem al Camp Nou. A les eleccions del 2000 van recollir firmes per Joan Gaspart, en un intent de perpetuar la seva impunitat.

Va haver de ser Laporta qui se la jugués i els tragués del club. No sense un risc personal. Ell i la seva família van rebre amenaces i van haver de viure amb escorta quan els Boixos encara es resistiren a morir. Un dels seus membres més violents va intentar agredir Laporta i al mateix temps es va descobrir una obscura trama amb un exempleat del club que va oferir als Casuals 40.000 euros perquè agredissin Laporta. Això també figura en el llegat de Núñez.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)