Opinió

Llibertat, justícia i democràcia

Deia Raül Romeva el dia de Nadal, a les pàgines de L’Esportiu (si us heu perdut l’entrevista de Toni Romero i Lluís Simon, correu a recuperar-la) que la Catalunya del futur, la de la República, ha de ser lliure, justa i demòcrata. El polític català, esportista en cos i ànima, atleta d’origen però, de seguida, home d’aigua, explica com l’esport li està servint, en molts moments, de refugi mental. L’esport. Meravellosa eina, d’altra banda, tan oblidada en els programes electorals i en el dia a dia dels partits polítics. Si invertissin més per aquí s’estalviarien molts milions per allà. En fi, el debat etern...

L’esport, sempre present. No fa gaire podíem xerrar a Lledoners amb el mateix Raül Romeva sobre la filosofia de l’esport i els valors. Aviat, ell mateix ens delectarà amb un gran treball al respecte. Amb Jordi Turull i el seu Espanyol. Lamentava no poder gaudir in situ del bon futbol dels de Rubi. En canvi, amb Quim Forn parlàvem del Barça. Allà dins hi ha passió culer entre molts dels seus companys anònims. A més d’un l’havia fet molt feliç regalant-li una samarreta blaugrana. Aviat Josep Rull podrà gaudir d’un dels seus esports preferits, el tennis de taula. Un altre culer. Com Oriol Junqueras. “Torna aviat, Pep”, deia a Guardiola. “Al Barça, no a la presó!”, bromejava. Jordi Sànchez és dels que han fet quilòmetres darrere el seu fill Oriol, futbolista. Té bon gust, el noi. Exjugador del Sants. Com un servidor. I Jordi Cuixart, el menys esportista de tots els homes a Lledoners, però un extraordinari líder. Seria un gran president. Tanta intel·ligència! Lamentablement no hem pogut veure encara Carme Forcadell, a Mas d’Enric, ni Dolors Bassa, al Puig de les Basses. L’esport que inclou i integra. Que distreu. Que regenera. Que ordena la ment. I el cos. Però que, lamentablement, com a col·lectiu encara és poruc en aquesta causa.

Se’ns en va el 2018 amb mal de panxa. Sense justícia ni democràcia no hi ha llibertat. I els nou presos polítics catalans estan patint aquesta deficiència vergonyosa del sistema. I també els exiliats, lluny de casa, de la seva gent, del país. Caldrà demanar al nou any que el voluntarisme trobi guies per ordenar els moviments. I coratge per no permetre cap altra vaga de fam sense resposta col·lectiva. I força perquè tanta dignitat no caigui en aquest sac que sembla no tenir fons.

Que l’Abril, l’Amat, l’Anna, el Bep, el tres Bernats, la Beta, la Blanca, la Diana, l’Elda, el Ferran, la Joana, les dues Laures, el Lluc, la Marta, la Meritxell, la Neus, el Noah, l’Oriol, el Pau, el Roger, la Susanna i la Txell caminin amb el cap ben alt. I també l’Agnès, l’Alba, el Ferran, el Jordi, la Laia, la Magalí, la Marcela, la Maria, el Raül, el Sergi i la Sumpti. I, és clar, la resta de familiars i amics dels presos i exiliats polítics, ostatges d’una realitat que necessita una pinça permanent al nas per evitar la terrible pudor de descomposició que fa tot plegat.

Deia Romeva en la seva entrevista a L’Esportiu: “El camí és irreversible, però cal tenir també molt present que som en una cursa de fons (en el meu cas m’agrada parlar de travessia), i que arribar a la fita no serà fàcil, ni ràpid, ni indolor. Però justament la meva formació com a esportista m’ha ensenyat que per aconseguir una fita, el primer que cal fer és creure-hi.” Hi creiem. Ni un pas enrere. Tenim pressa però hi posarem tota la pausa que faci falta. I parlant de fites: la primera ha de ser que aquesta gent surti de la presó. Som-hi!

Bon 2019 per a tothom. Amb llibertat, justícia i democràcia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.