Opinió

La por a perdre no porta enlloc

Visita a Lledoners. Tant de bo tothom pogués comprovar el que es viu allà dins. Quanta ignorància quan es parla de presó de luxe! O quanta poca humanitat! O, directament, quanta maldat! A la presó tot és gris. L’entrada, la saleta d’espera, els passadissos entre portes de barrots de ferro, els patis, els mòduls... Fins i tot el minicamp de futbol és gris. És de ciment. Ni de terra ni de gespa, és clar. De ciment ben gris. I el poliesportiu, també. Amb les grades, grises. Sense cadires.

Tot molt fred. I ara, encara més. Aquests dies de Nadal, emocionalment molt complicats, són més llargs a les presons. Passa que, com a tot arreu, els treballadors gaudeixen de festes que limiten el funcionament normal de les activitats quotidianes. Resultat? Més hores per pensar, per reviure èpoques de llibertat. Hi ha qui te les explica mossegant-se els llavis, víctima dels seus errors. Hi ha qui te les explica convençut de la batalla que l’ha portat entre reixes. Molt més prims i més desgastats per la vaga de fam, o més prims i més desgastats per la vergonyosa realitat que els ha tocat viure.

Dimecres, però, l’esport –un cop més– va donar color a tot plegat. La Federació Catalana de Tennis de Taula va organitzar un torneig. L’entitat que presideix Joan Arnau va aportar deu taules, pales, pilotes i l’experiència de muntar en un no-res un esdeveniment exemplar per als 43 interns que es van apuntar a l’activitat de manera voluntària. I allà, al pavelló, tot ben limitat. Tot ben controlat. Perquè a cada instant tothom tingui clar que viu en una presó. De luxe, diuen alguns polítics. Ells que poden, que hi vagin. Que ho comprovin. I que ho expliquin. I si no ho fan és perquè haurien de canviar aquest discurs format a partir d’un relat inventat que els fa sentir més còmodes de cara als seus votants. No queda clar, en aquest sentit, si estan portant a terme amb ètica l’essència de la seva professió. O potser, sí. Potser queda claríssim.

La feina de Santi Navarro, gerent de la federació catalana, i Josep Llopart, director de programes, admirable. I l’exhibició dels campions d’Espanya de veterans, els catalans Fede Sardà i Pep Palés, i dels xinesos Qi Li i Yan Lan Li, extraordinària. El tennis de taula és, probablement, l’esport més practicat a Lledoners. Cada mòdul té una taula antivandàlica destrossapilotes –la xarxa metàl·lica les trenca sovint després de les esmaixades–, fetes malbé per la humitat i el vent. Però és igual. El popular ping-pong distreu.

El torneig, de tres hores i mitja, va tenir un campió. Després de 178 partides, el pres polític Josep Rull va resultar-ne vencedor. Va haver de superar la lligueta de la fase regular més dues eliminatòries abans de vèncer en el partit decisiu. Tot i ser un dels favorits –allà dins es coneixen tots!–, Rull va començar espantat. Tenia por a perdre i, per això, va estar a punt de no guanyar. Curiosa metàfora. Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i Oriol Junqueras no van participar-hi. La resta dels presos polítics, sí. Quim Forn, Raül Romeva i Jordi Turull van ser eliminats de bon començament. El primer tenia visita institucional i no va poder veure el desenllaç de la matinal. Els altres dos, sí. I van ser feliços veient com Rull era feliç. Però de seguida van marxar perquè, per guanyar minuts de trucades de telèfon, havien de netejar les instal·lacions. Ells i els seus trompetejats privilegis. No hi havia trofeus, però Rull va tenir el seu premi: una estona de piloteig amb l’excampió mundial Qi Li. Un record per a tota la vida.

I explicat això... vergonya democràtica! Llibertat presos polítics. Tenim pressa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.