Opinió

‘Take the ball, pass the ball’

Rendits al sofà després d’un àpat nadalenc amb reminiscències romanes, visualitzem el “Take the ball, pass the ball” acompanyats de làctics rics en fibra per donar una empenta a l’aparell excretor i gaudir de nou de la visceralitat de la idea de Guardiola per damunt de la circumstància, de les eliminatòries rebentades amb mitja hora, de l’antagonisme respecte al “Kidnap the ball, Fuck the ball” de Mourinho, de l’abdicació dels egos en favor del conjunt, del gest immaculat de Messi estripant defenses sense deixar presoners, de sis campanades retocant a la porta del Sol i, sobretot, del delit de saber que la finitud de la vida ens ajuda a gaudir l’ara i l’aquí sense excuses.

Acabo el documental amb els índexs baixos de cortisol i vaig al llit amb la intenció de llegir el nus espanyol de Pablo Iglesias i Enric Juliana, però abans em repeteixo compulsivament l’expressió “Una generació única” recordant els anys que Xavi era el càncer del Barça, Iniesta tan sols era útil a les segones parts, Puyol escapava a Màlaga per la porta del servei, Valdés retornava al B, Piqué s’afaitava al Saragossa, i Busquets jugava a tercera divisió, i, és clar, arribo a la conclusió poc fidedigna que amb l’axioma de generació única esborrem la certesa que el Barça de Guardiola es va gestar gràcies a la paciència d’entrenadors anteriors al de Santpedor i, així, exculpem implícitament la junta respecte a la gestió àrida dels jugadors de la Masia. En fi, no em facis cas amic Murillo, estic de mala lluna i no sé de què parlo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.