Opinió

Que sigui Reis tot l’any

Fora bo que plantegem més moments i entorns lliures de barreres perquè els socis visquin una quotidianitat propera als seus ídols

Com cada any, durant els dies de Reis les seccions d’esports dels telenotícies s’han omplert d’imatges d’estrelles fotografiant-se després d’entrenaments oberts, o als hospitals infantils, amb nens i nenes d’il·lusió desfermada. Per les festes els cors s’estoven i les grans multinacionals del futbol tenen la gran oportunitat de redimir-se, aprofundint en la seva estratègia de responsabilitat social corporativa (RSC) que les aproxima una mica més als ciutadans de peu.

A diferència d’altres latituds (com a l’NFL), la proximitat entre futbolistes professionals i simpatitzants no és una pràctica habitual. Lluny queden aquelles pretemporades al Montanyà, on els nens esperàvem ansiosos que acabés l’entrenament del dream team perquè els Koeman, Salinas, Stòitxkov i companyia travessessin el carrer sense cap control i ens firmessin llibretes d’espirals metàl·liques i ronyoses, avui ja perdudes en el nostre imaginari col·lectiu. Avui, Messi o Suárez no es toquen, ni a l’estiu ni durant l’any: només acabem creant una mena de bombolla sentimental per festes perquè no diguin que aplaudim éssers divins. És la gran diferència entre els clubs de l’LFP i les franquícies de l’NFL, als Estats Units.

Recordo comentar-ho amb alguns dels responsables del Lincoln Financial Field de Filadèlfia, i com mostraven la seva desaprovació a tractar entre cotons els seus professionals. La gestió de l’experiència del consum de l’esport fa molts més anys que es treballa als EUA per molt que a Europa els nous estadis ens han fet pensar que en sabíem més que ells. I, en aquesta gestió de l’experiència, la humanització de les estrelles és un pilar fonamental: no demano que tornem a pràctiques dels noranta, quan avui Messi és una marca global. Però fora bo que plantegem més moments i entorns lliures de barreres perquè els socis visquin una quotidianitat propera als seus ídols. Avui, però, el consum més mundà que tenen els aficionats del futbol dels seus referents és a través de les xarxes socials, del miratge que suposa pensar que seguir per Instagram les interioritats d’Arturo Vidal, Dembélé o Piqué ens fa còmplices de la seva privadesa i ens aproxima al seu vessant més humà. I no és així: ens fa encara més còmplices de marques personals que, gestionant la seva intimitat, són més atractives per als anunciants que els omplen les butxaques. I el soci, lluny de treure’n res (una foto, un autògraf...), viu enganyat i content.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.