Opinió

La dona que vencia els homes

Els últims dies ha tingut força predicament en els mitjans de comunicació convencionals la notícia que una dona s’havia imposat en la cursa d’ultraresistència The Spine Race, una bestiesa de prova de 429 quilòmetres de recorregut que comença a Edale (Anglaterra) i finalitza a Kirk Yetholm (Escòcia). La vencedora d’aquesta competició va ser Jasmin Paris, una anglesa que va tardar 83 hores, 12 minuts i 23 segons a completar el recorregut sencer. Com si la prova no tingués prou dificultats –pluges, humitat, fred i terrenys enfangats, a més de la seva llargada inhumana–, l’atleta vencedora en va tenir una de sobrevinguda quan, tot i haver deixat llet materna congelada per a la seva filla encara lactant, es va veure obligada a extreure-se’n en els avituallaments durant la cursa per aturar la mastitis. Malgrat aquest inconvenient, que no tenien els seus rivals, Paris es va imposar no diré pas que amb una facilitat insultant –perquè, de fàcil, la competició no en tenia res–, però sí que amb molta diferència. Dit d’una altra manera, la vencedora va clavar una pallissa a la resta de competidors. A més d’acabar la prova amb quinze hores menys que el segon classificat, l’irlandès Eoin Keith, Jasmin Paris va aconseguir rebaixar dotze hores el rècord de la prova, que el mateix Eoin Keith havia fet el 2016 amb 95h17. Durant els més de tres dies de competició, la vencedora només va dormir tres hores i en els últims quilòmetres va tenir deliris i al·lucinacions: “Veia animals aparèixer darrere de cada roca, fins al punt que oblidava què estava fent.”

Les reaccions que he anat llegint dels seus rivals homes són del tot esportives. Una d’elles és la del català Eugeni Roselló, vencedor de The Spine Race el 2013, que aquest any va abandonar, completament exhaust, quan era segon a sis quilòmetres de la meta: “És impressionant el que ha fet la Jasmin. S’ho mereix. És una atleta molt completa i ben preparada, amb un fons brutal i molt valenta.” No ens haurien d’estranyar aquestes paraules, però tots som conscients que hi ha homes a qui se’ls fa insuportable que una dona els derroti en una competició esportiva. Ja vam explicar que les dones havien anat acostant-se al millor nivell dels homes en escalada esportiva –i, en menor mesura, en d’altres modalitats d’escalada– i sembla que una cosa semblant passa en les curses d’ultraresistència. M’hi vaig començar a fixar quan la Núria Picas va guanyar, el 2017, la categoria femenina de la Ultra Trail del Mont Blanc, la cursa de llarga distància més important del món. La catalana va fer el recorregut, d’uns 170 quilòmetres, en 25 hores i 46 minuts i va acabar 41a en la classificació combinada. Alguns, fanfarronejant i traient importància a l’assumpte, podrien dir que a la Núria encara la van superar quaranta homes. I tindrien raó. La Núria va arribar a la meta després que quaranta homes l’haguessin creuada abans. Però aquests fanfarrons farien bé, també, de mirar rere la Núria per veure quants homes no van ser capaços de seguir el seu ritme. Ja els ho dic jo: 1.539. Tot i les diferències físiques òbvies entre gèneres, també és d’una evidència flagrant que, en l’esport, les millors dones sempre aconseguiran millors resultats que la gran majoria d’homes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.