Avui parlarem de Josep Maria Bartomeu, el president del Barcelona, i de dues de les seves darreres accions: la visita al centre penitenciari de Lledoners i el fitxatge de Frenkie de Jong. Comencem per aquí. Aquest cop, la decisió del futbolista ha afavorit els interessos del Barcelona. El migcampista de l’Ajax, el jugador més pretès ara mateix pels grans clubs europeus, ha dit sí a jugar de blaugrana, la qual cosa suposa una injecció de moral per a l’aficionat del Barcelona, que veu en aquest noi de 21 anys un bon argument per creure en un futur il·lusionant. La realitat és que el volia tothom. I, per tant, com que ha refusat el PSG, el Manchester City, el Bayern i el Juventus, el Barcelona surt reforçat en una operació que fins fa quatre dies estava perduda. El president Bartomeu, aquest cop, ha estat clau en les negociacions perquè ha desbloquejat les diferències econòmiques que hi havia respecte als altres clubs. Ha pres la decisió de no fer cas dels consells de la direcció general econòmica i arriscar. I per això va viatjar a Amsterdam. I per això, de cop, van aparèixer diners d’on, fins aquell moment, no n’hi havia. Era l’única manera de capgirar la tendència: han fet una bogeria per portar De Jong i ara caldrà desfer-la amb noves operacions que ajudin a equilibrar els números. O sigui, caldrà traspassar un parell de titulars, per exemple. Si el jugador de l’Ajax és considerat pel club una peça estratègica de futur és evident que Bartomeu havia de prendre aquesta decisió. I el Barça, com a gran club que és, ha demostrat la seva força exhibint també la seva riquesa. Fa gràcia quan hi ha qui s’esforça (a dins i a fora del club) a mirar de distreure l’aficionat culer parlant del PSG o del City com els grans monstres del futbol modern quan el Barcelona acaba de fitxar Dembélé o Coutinho per més de 150 milions d’euros o ara De Jong, un noi que encara no ha guanyat res, per gairebé 100. Tot això sense oblidar que no hi ha cap club de futbol al món que es gasti tants diners en les nòmines dels seus jugadors com el Barça actual. Ni un. Ara caldrà que l’altre argument esgrimit per convèncer el futbolista, el d’un club amb una història i un model de futbol al darrerr, es porti a terme. Això no val diners; només cal fermesa en les conviccions. I veient el que veiem –Paulinho, Vidal, Murillo, Boateng o l’estat de la Masia, entre d’altres–, l’assumpte espanta. Ara que s’ha animat, a veure si Bartomeu continua prenent bones decisions al respecte...

La segona acció destacada de la setmana, la visita del president del Barça a Lledoners. Tard? Tardíssim, però si per anar a veure el seu amic Sandro Rosell a Can Brians ja va trigar el que no està escrit, no és estrany que hagin hagut de passar quatre vides per anar a veure uns presos polítics que no pertanyen al seu cercle íntim i amb els qual manté certa tensió des dels fets de l’1 d’octubre del 2017. La pressió –també interna, d’algun dels seus assessors– ha acabat per convèncer el president del Barcelona que hi ha qüestions sensibles que, quan ocupes aquest càrrec, no haurien de negociar-se. Va entrar a Lledoners per tractar projectes de la Fundació del club perquè, encara que algú sembla que se n’oblidi, allò és una presó i allà, de visites guiades, no se’n fan. Els protocols són clars i la gent que hi treballa està vigilada per uns implacables fiscalitzadors que viuen amb atenció tot el que passa al centre. I, dit això, repetirem el final del paràgraf anterior: ara que Bartomeu s’ha animat, a veure si continua prenent bones decisions al respecte (a fora es pot fer molta feina i, si ets el president del Barcelona, encara més)... perquè en aquest tema, que ningú se n’oblidi, continuem tenint molta pressa.