Opinió

Crítica a un nou ‘periodisme integrat’

L’he acomiadat mentre treballa al sofà, amb aquell xandall vintage i una taula on encara queden evidències d’un vespre de futbol: Bundesliga i FA Cup. L’he deixat entaforat amb la seva actual dèria, les execucions extrajudicials a la seva Sud-àfrica natal; contemplant una llibreria bombada pel pes de la narrativa, on hi destaca Has Anybody Got a Whistle. A Football Reporter in Africa (2002), la seva crònica sobre el futbol africà. Quatre mundials i haver cobert la copa Africana de Nacions des del 1996 li han donat una perspectiva prou àmplia per entendre la realitat futbolística d’un continent menystingut.

Per què no millora el futbol africà? “Per què Desailly va preferir jugar amb França?”, replica Peter Auf der Heyde, actual professor de la Solent Southampton i corresponsal del City Press de Johannesburg. “Per casos com aquest i per la corrupció”, conclou. Sobre la taula, la monografia The Silent Season of a Hero. The Sports Writing of Gay Talese, editat per Michael Rosenwald (2010). Una obra brillant per introduir els seus estudiants al periodisme literari en l’esport. “Hi ha poca narrativa bona sobre futbol”, vira la conversa sinuosament. I a classe s’esforça a treballar escenes, diàlegs i personatges, a explicar que “hi ha gols que es poden explicar només amb els petits detalls, dins i fora de la gespa, que molts obviaríem”.

“Només es pot entendre el periodisme si hi ha diàleg i crítica. Preguntes que s’han de respondre, malgrat que no agradin.” Encara que al vespre hi havia el Sis Nacions a la televisió, en acabar la jornada de la FA Cup va tancar l’aparell: “A Sud-àfrica, el rugbi era per als blancs; mai el vaig seguir.” I em ve al cap aquella fotografia dels temps de la seva postadolescència a Grahamstown, ja conscient del món dual on havia nascut. De pares germànics, “entre el 1981 i el 1989 feia boicot al règim jugant a futbol al township amb els negres, sense permís de la policia”. XI Attackers. “El 2015 hi vaig tornar amb la família i em vaig retrobar amb en Lizo, el meu millor amic”, afegeix. Encara vivia en una casa de poc més de vuit metres quadrats, només amb una cadira esparracada. De joves, “quan corria per amagar-me de la policia sempre acabava a casa d’en Lizo. Va morir sense res, ni possibilitat de tenir atenció mèdica”.

Periodista. Sobretot, activista. Però, tot deriva de la necessitat de qüestionar-se realitats: “Durant l’apartheid hi havia moltes coses sense lògica i com a jove et feies preguntes.” Com sense lògica és el backstage de la seva professió: “Quan les televisions paguen tants diners per un mundial o la Premier, quina llibertat tenen els periodistes?” Les diferències entre els relacions públiques i els periodistes es difuminen. I ho il·lustra. Per una banda, Qatar va pagar vols en primera classe i hotels de luxe perquè els periodistes anessin a cobrir el mundial d’handbol; “ni tan sols s’havien d’acreditar per a un mitjà en concret”, m’ensenya en el formulari oficial. Per altra banda, en el viatge que la FIFA va pagar als periodistes per mostrar els estadis del mundial del 2010, “ens van allotjar en el mateix hotel on una setmana abans hi havia la Mariah Carey i a la taula, per sopar, em van asseure al costat de Mis Nova Zelanda 2009. Estan comprant el seu enemic”. Però, “s’ha d’entendre què és la FIFA: no és una ONG, és Coca-Cola, Dell o Apple”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.