Opinió

En Messi i en CR-7 no fan de pares

Solem repetir axiomes de manera mecànica sense caure en el seu significat real, i a la llarga, interioritzem aquestes consignes duent a la pràctica unes indicacions que no hem reflexionat del tot. Així, un enunciat d’aquesta tipologia viciosa és el que veu la figura del futbolista com un model per als nanos, o sigui, no només anhelem un Messi liderant el triplet, la Pilota d’Or, la Bota d’Or, i els ous d’or, sinó que també li reclamem ser un mirall incorrupte per als fills desemparats dels arquetips paterns. Compte! Cagada monumental on els pares dimiteixen de les seves funcions! Escolteu bé, si en Cristiano fa el gest de prendre’s les mesures hiperbòliques de la carn d’olla per replicar el gest homònim de Simeone, no el podem acusar de guiar els infants de l’Europa occidental a replicar l’oda testicular als camps de futbol, als despatxos de professores, a les portes de les esglésies, o pitjor encara, en un dinar protocol·lari amb les amistats aristocràtiques dels sogres: en Ronaldo cobra per eliminar l’Atlético, no per guiar les noves generacions. A més, és bastant comú apreciar el pare defensor del futbolista pedagog mentint davant del fill sobre els hàbits sexuals de les mares de l’equip rival, totes elles, segons el Góngora del gol nord, amants de restar assegudes entre les bardisses de carreteres secundàries esguardant una vida millor. En definitiva, hem de valorar el jugador enfrontant-lo amb si mateix sense necessitat de cercar el vernís moral dels pagadors de les nostres pensions. Per exemple, Gareth Bale, l’home que podria haver estat un dels millors laterals esquerres de la història i va decidir deambular com un davanter sense èpica obsessionat amb la decoració del seu ego. Una llàstima per al futbol, una benedicció per al Barça. Així doncs, si a aquesta traïció a les pròpies qualitats hi sumem la neurosi capriciosa d’ara no celebro res perquè estic dolgut però ara ja crido gol perquè l’entrenador em cau millor, doncs no cal reflexionar sobre la seva exemplaritat quan és ell qui renuncia a l’eternitat per abraçar una immediatesa de cendres recremades. Un altre exemple, Neymar. L’hereu tenia l’edat d’agafar el negoci sense l’adulació de llepons subcontractats, però va decidir perseguir somnis humits disfressat de Napoleó, i al final, quan acaben les festes de la seva germana, se sol repetir any rere any els versos de Sabina “Lo que tenía que ser, y la mierda que ha sido”. Neymar, com Bale, ha perdut la comparació amb si mateix i no cal buscar moralitats barates: ells són les víctimes dels seus propis errors. Així doncs, quan algun home respectable arrufi el mentó amb la cara seriosa del que porta al rostre les arrugues de llençols adúlters, i defensi la necessitat d’utilitzar els futbolistes per vestir els hàbits dels nens, agafa aire, mira el cel, i amb el to més pedant possible li etzibes uns copets humiliants a l’espatlla tot exhortant-lo a passar més temps amb els seus fills. No tinguis por, és probable que et caigui un cop de puny i t’estavellis contra el terra amb la boca vermellosa de sang fresca, però seràs lleugerament feliç perquè sabràs que a les bones històries els perdedors sempre acaben dempeus.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.