Queda el partit de diumenge contra l’Atlético al Camp Nou, però si el Barça s’hi presenta amb els mateixos deu punts d’avantatge de què disposa ara, el compte enrere serà inexorable. Les apel·lacions de Valverde i Busquets al passat recent s’entenen en clau motivacional, però amb nou jornades per disputar-se, plantejar que l’Atlético no fallarà mai i que el Barça ensopegarà en quatre partits és gairebé quimèric.

Rubi no és el primer entrenador que planteja un partit contra el Barça amb una defensa de cinc, amb tres centrals i dos laterals cara a cara amb les bandes blaugrana. És una manera de dificultar el joc posicional dels de Valverde, sobresaturant la zona d’influència de Messi i minimitzant les superioritats del líder i dificultant que desequilibri a còpia d’imprimir velocitat a la pilota per guanyar situacions gràcies al seu talent. Però a cop d’enfrontar-se a rivals que insisteixen en aquest plantejament, el Barça també n’ha après i ha aconseguit que el desenllaç sigui favorable, que pensant en la lliga és el que compta. Sí, el Barça pateix i el partit no és ni vistós ni vibrant, però també ha après a tenir paciència per desgastar el rival i, amb molèsties o sense, caminant o corrent, sempre té Messi. Amb l’argentí, el gol acaba arribant. Memorable o rocambolesc, val igual. L’Espanyol va marxar del Camp Nou derrotat però tranquil de consciència. Per l’actitud, pel plantejament i perquè no se’n va endur un cabàs, com en visites anteriors, que sempre fa mal.