Opinió

La veu de la grada

Dos mesos després del desastre de Hillsboroug, en 1989, Andy Mitten acabava de complir 15 anys i estava fart de sentir els missatges del govern britànic acusant els aficionats de ser uns bàrbars. “Només pensava: Jo no soc així, soc una bona persona. I els meus amics no són com diu el govern.” Així que es va decidir a donar veu a la gent amb la qual compartia la graderia d’Old Trafford. Va pagar 20 lliures, va fer cinquanta còpies i les va vendre, totes, a les portes de l’estadi. Acabava de néixer United We Stand. Al mes següent van ser 500; després, 1.000; a l’altre, 2.000. Ara n’edita al mes 6.000, que completa amb un podcast seguit per 18.000 persones, i un vídeo que veuen 120.000 persones.

Andy, als 18 anys, va decidir que això li agradava i es va fer periodista. D’això viu, la setmana passada va entrevistar Maradona per a 4-4-2 i ha visitat 44 països seguint el United, amb el qual col·labora regularment. Però no ha deixat d’editar el fanzín, probablement el mes prestigiós d’Anglaterra. No és el més antic de tots els que s’editen entre les aficions, perquè aquest honor recau en City Gent, del Bradford City.

A l’octubre es compliran 30 anys d’aquell partit Manchester United-Notingham Forest. No ho oblida. Si guanyaven, es posaven vuitens. “Eren uns altres temps, jugàvem fatal, no havíem guanyat res, un desastre.” En el text principal es debatia si Ferguson havia de continuar en el càrrec. Amb 19 anys, va ser al mític entrenador a qui va fer la primera entrevista de la seva vida: “Li vaig enviar una carta i li vaig dir que era l’editor i li vaig demanar que ens concedís una entrevista durant la pretemporada de l’equip, a Noruega. Ell ja ens coneixia: em va dir que sí. Hi vaig estar una hora, i quan mes distès estava, li vaig dir que havia de marxar, que m’estava esperant un amic.” Ara ho pensa i riu.

Van gairebé 300 edicions, però si d’alguna cosa presumeix és del talent dels seus col·laboradors, que inclouen algun professional del Telegraph, com Jim White, bons dissenyadors gràfics, i excel·lents redactors sorgits de la graderia. “Ningú es guanya la vida amb el fanzín.” Els nou venedors que els dies de partit reparteixen la revista, per exemple, obtenen prou diners per pagar-se els desplaçaments seguint l’equip. Andy explica: “Gent obrera dels barris més pobres de Manchester, no universitaris”, remarca des de Sitges, on viu des de fa anys. “La meva professió m’ho permet i la meva família ho agraeix”, explica. I sobretot, opinions molt plurals: “Fa només uns mesos, a la pàgina 7 podies trobar un article a favor de Mourinho i en la 8, un en contra, perquè així s’expressa la gent de la graderia.” I afegeix: “Som una comunitat i ens ajudem si tenim problemes.”

El fanzín és respectat pel club, fins al punt que la primera entrevista que van concedir Mourinho o Ed Woodwod, el director general de l’entitat, va ser per a UWS. I són crítics, perquè és la veu de la graderia, no la veu del club. “Som autèntics, som de debò, i tenim credibilitat”, insisteix el periodista. Ells van denunciar, per exemple, els 120 euros de les entrades que el Barcelona cobrava als aficionats vermells per acudir al Camp Nou i van reivindicar que no anaven a Barcelona a veure Messi, sinó a veure el United, fins aconseguir que el club de Salford es fes càrrec de part del cost dels tiquets.

Però no tot és vermell en la vida d’Andy, nebot de Charly Mitten, que va jugar en el United abans d’emigrar a Colòmbia, fill de John Mitten, que també es va posar la samarreta vermella i germà de Joz, un altre futbolista del United, que també va jugar gairebé en tots els equips de Manchester. Per a la seva desesperació, la seva germana Hayle està casada amb un seguidor del City. “Un desastre”, diu. Semblant al que li toca viure a casa: “La meva filla Olivia diu que és del Barça, i no aconsegueixo convèncer-la. Fins i tot me la vaig emportar a Londres a veure un Arsenal-United. Vaig pensar que si passàvem un fabulós cap de setmana la convenceria. Vam guanyar el partit, però continua sent del Barça.” I la petita, Clara, pinta que va pel mateix camí. El que no canvia, això segur, és que United We Stand continuarà sent la veu del poble vermell.

El ‘pub’ de la setmana 42’S 2 Bootle St, Manchester M2 5GU
Hereu del local que George Best va obrir el 1973, anomenat Slack Alice, aquest cèntric bar es posa a petar els caps de setmana de teenagers. Música dels vuitanta i noranta i cervesa barata en got de plàstic. Hi recomano encaridament la visita.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.