Opinió

En espera

Restem en espera. Del triplet, naturalment, com si fos l’únic resultat final de la temporada que ens pogués plaure, com si el barcelonisme no acceptés conformar-se amb menys i l’ambició no entengués de negociacions a la baixa. Tanta és la fal·lera per la triple corona que ja ni toca sospesar la magnitud del repte en la seva exacta mesura. Preferim minimitzar-ho, potser convençuts que qualsevol alternativa resultaria frustrant, impròpia, una negociació a la baixa. Realment, quan el culer s’encaparra a aspirar no té rival ni aturador. A guanyar, que per això hi ha Messi al capdavant i el geni no mereix llençar més Champions a les escombraries. A vèncer, ara que Suárez manté encara la seva capacitat depredadora. A triomfar, ancorats en la forma d’un Piqué a qui mai havíem vist tan excels. A la recerca d’aquesta perfecció sobrenatural, Busquets fa patir pel desgast que evidencia la seva humana imperfecció, problema que el culer resoldria recomanant-li seguir l’exemple de Piqué. Per tant, que deixi la selecció espanyola i es concentri en el Barça. Ja que els pals de paller de l’equip estan en fase d’envelliment per llei de vida, ens han agafat unes horribles presses d’ampliar el palmarès d’aquesta formidable generació. Ara és l’hora, segadors, sembla el crit de guerra. Amb aquest endèmic grau d’exagerada exigència hi haurà qui remugui per l’empat a res d’ahir, sense atendre circumstàncies ni acceptar raonaments. El primer, l’unànime clamor que despertava la prèvia. Per força, havia de sortir el fons d’armari, la banqueta més recòndita i descuidada, recórrer al filial per cosir un onze de circumstàncies. Fer un equip de retalls o gairebé. Al cap i a la fi, només importa dimarts, les semifinals, les finals. La resta, pura nosa, malgrat que les matemàtiques s’entestin a recordar-nos que encara s’han d’esgarrapar uns quants punts en la lliga fins tenir-la ben lligada al sac.

I en sec, aquest Valverde, paradigma de la prudència per norma general, es despenja amb una revolució impensable, quasi incoherent amb un tècnic que personifica la discutible virtut de tocar sempre de peus a terra. Decidit el canvi per aclamació popular, l’home es despenja amb deu cares noves, nou sistema de tres centrals, debuts, aparició dels quasi oblidats i un munt de gent col·locada al camp en posicions que no dominen. Fins i tot, algú en dansa que sembla mentida com poden haver-lo fitxat. Un terrabastall sense precedents quan ja temíem que això de les rotacions, dels fons d’armari que funcionen, d’una plantilla àmplia i sempre disposada a rendir quan se la requereixi, era un invent de la premsa o una mena de conte de fades. Com que no passem mai dels catorze o quinze futbolistes habituals en dansa, el prodigi de veure tanta novetat ens va agafar per sorpresa. Encuriosits per comprovar el resultat d’aquest experiment amb gasosa, abundaven els punts d’interès, coronats per Riqui Puig, la joia de la nova fornada, el referent casolà de la propera dècada. Tanta varietat acabaria despistant també els locals, en situació desesperada malgrat no es notés gens al camp. Fent honor a la seva posició, l’Osca no va saber com buscar les pessigolles a onze rivals que no havien jugat junts ni en rondos. Tant se val, minúcies. Un Barça irrecognoscible, per si algú vol recordar l’anècdota en el futur.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.