Opinió

El somni de Gabriela

El dia que Pep Guardiola es va presentar amb els Dorados de Sinaloa, el 9 de desembre de 2005, va aparèixer a la sala de premsa amb una samarreta que feia publicitat de la pel·lícula Benvingut a casa, de David Trueba. Tenia 35 anys i va anar a treballar amb Lillo en el seu camí d’aprenentatge com a entrenador. Va conèixer una nova cultura futbolística que el va fascinar, el Loco Abreu i una nena en un avió entre Chiapas i Sinaloa. No l’ha tornat a veure.

El 22 d’abril de 2006, després de disputar el penúltim partit del torneig Clausura, l’expedició dels Dorados va tornar a casa en un avió vermell i blanc des de l’aeroport Ángel Albino Corzo, a Tuxtla Gutiérrez, la capital de Chiapas. Acabaven de guanyar contra els Jaguars a l’estadi Víctor Manuel Reyna un partit transcendental. Si hagués perdut, aquell equip amb nom de peix hauria baixat. Però van guanyar, contra la lògica, per 4 a 2 a 40 graus a l’ombra. Tres faltes tretes per Guardiola van donar els tres primers gols: la primera la va rematar Orozco, el capità; la segona no la va tocar ningú, la pilota va picar a la gespa, resseca, i es va colar a la porteria dels chiapeños, que minuts abans acabaven d’empatar el partit: 1-2. Va ser el primer i l’únic gol que Guardiola marcaria a Mèxic. La tercera, de nou la va rematar Orozco. Els taronges no es van rendir i van escurçar distàncies a l’inici de la segona part. La lluita va ser tremenda, sota una calor sufocant. Patinho va sentenciar el partit en el temps de descompte.

Guardiola, al final, exhaust, va caure marejat sobre la gespa. Va arribar deshidratat al camerino després d’aquella trampa. Tremolava a la llitera després d’un partit inhumà: la federació tractava de salvar San Luis del descens. No ho va aconseguir al camp, i una setmana després ho va fer als despatxos, per decret.

A l’avió de tornada Pep no es trobava gaire millor, així que tan bon punt va aixecar el vol, va canviar el seu seient pel que habitualment ocupen les hostesses. A Manchester, ahir encara es recordava d’allò. “Aquell dia vaig marcar un golàs”, reia. I hi va afegir: “Estava marejat, i jo sabia que al seu seient tindria més espai, més aire. I allà em vaig asseure.” En aquell avió també hi viatjava una nena, Gabriela, de nou anys, de cabells llargs i pell morena, que sempre havia desitjat seure al seient de les hostesses i mai es va atrevir. Però aquell dia, en veure el Pep va perdre la vergonya. Es va treure el cinturó, es va aixecar del seu seient i es va acomodar al costat de qui encara era futbolista. Fet miques, però futbolista. I van parlar. “Em va saludar, em va preguntar com em deia, què feia allà... Em va tractar com el que era, una nena. Em va preguntar què volia ser de gran. Jo li vaig explicar el meu somni, que volia ser actriu. I em va dir que si ho desitjava havia de treballar fort, esforçar-me molt i estudiar molt. Però em va dir que, si ho desitjava amb passió, ho aconseguiria.” Josep Guardiola sabia del que parlava.

Gabriela, aquella nena, es va esforçar molt perseguint el somni infantil. Va estudiar en el prestigiós ArtsEd London. Va treballar fort, amb passió. Volia ser actriu. I avui és una gran actriu. Des de fa un mes, Gabriela García, filla de qui va ser president dels Dorados de Sinaloa, representa al Royal Exchange Theatre de Manchester una versió de West Side story que ha rebut excepcionals crítiques. Deu músics i 22 actors interpreten el Romeu i Julieta dels carrers del sud de Manhattan. També hi actua un català, Pol Galcera. Gabriela és Maria, l’actriu principal. Està immensa, ajustada, colpidora i fresca, segons convingui. És la seva primera aparició en un escenari tan prestigiós però als 27 anys la seva carrera impressiona: West End, Kings Cross, English Theatre de Frankfurt, entre molts altres, llueixen al seu currículum.

Aquesta tarda, quan el City de Pep busqui guanyar a Old Trafford per tercer any consecutiu, camí de la seva segona Premier, Gabriela sortirà a escena amb un preciós vestit blanc en un dels teatres de referència d’Anglaterra. Tots dos van compartir vol fa dotze anys i van parlar de somnis, de passió i d’esforç. Són, tots dos, l’evidència que si lluites, es compleixen. Gabriela ho sap; Pep també. En van parlar en un avió.

Afegit: per l’escena mancunian també ha passat aquest mes la companyia catalana Señor Serrano, amb l’obra Kingdom. No hi ha paraules per definir la commoció causada pel seu talent. I pels seus plàtans. Estem bé!

El ‘pub’ de la setmana THE RIVALS Royal Exchange Theatre, Saint Ann’s Square, Manchester M2 7DH
El bar és acollidor i funciona de migdia a mitjanit. El restaurant té nivell. El bar cal trobar-lo. El restaurant conèixer-lo. És dins del teatre. Recomano encaridament la visita.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)