Opinió

El millor equip del món

Vaig néixer l’any 1967. No vaig poder gaudir ni del Brasil de Pelé entrenat per Zagallo ni de l’Ajax de Cruyff, Keizer, Krol, Rep, Neeskens... El meu primer superequip, potser influenciat pel meu germà Joan, va ser el Liverpool de Bob Paisley amb Clemence, Neal, Mc Dermott, Souness, Dalglish, Keegan i companyia. El següent va ser el Milan de Sacchi campió d’Europa al Camp Nou amb un onze format per Galli, Tassotti, Costacurta, Baresi, Maldini, Colombo, Rijkaard, Ancelotti, Donadoni, Gullit i Van Basten. Aquest Milan va guanyar 5-0 el Madrid de la Quinta del Buitre. D’aquell partit se’n van fer samarretes a Barcelona amb el resultat a la part del davant i els golejadors a l’esquena. Jo en tenia una que encara deu ser en algun armari de casa ma mare.

No va ser fins l’arribada de Johan Cruyff a la banqueta del Barça que vaig poder ser del tot feliç amb el futbol del meu equip. Fins aleshores jo era del Barça però el millor futbol sempre el feien altres. La plenitud va arribar amb el Dream Team de Cruyff, va seguir amb Rijkaard i Ronaldinho i la culminació de l’obra futbolística més gran de la història la va consumar Pep Guardiola. Des d’aleshores l’orgull de pertinença és de ser del club on juga Messi.

Ahir es va jugar un partit a la Premier entre, per mi, els dos millors equips del món en aquests moments i entrenats pels dos millors entrenadors del món. Manchester City i Liverpool són obra de dos genis talentosos que estimen i gaudeixen amb el seu ofici.

El Liverpool de Klopp és un equip que treballa per assolir l’objectiu de guanyar la Premier i per aixecar, si és possible, un altre cop la Champions. Proposa un futbol ràpid, vertical i matador prop de l’àrea. Klopp ha preparat físicament els jugadors de tal manera que Salah i Mané poden estar defensant a la frontal de l’àrea i seguidament conduir un dels contraatacs més ràpids de la Premier per marcar un gol. No té cap problema en tenir els 11 jugadors a darrere la pilota creant una sensació constant d’impermeabilitat en la seva defensa.

El Manchester City, per la seva part, és l’exemple del futbol de possessió i atac de posició. Busca la creació d’espais amb la pilota i els moviments sincronitzats de tots els jugadors. Triangulacions en espais reduïts que generen bones ocasions prop de l’àrea sobretot davant una defensa tancada. De Bruyne és un jugador superlatiu que ha trobat un gran soci en Bernardo Silva, jugador amb molt bon u contra u i control de pilota. Sterling és un jugador explosiu que ha millorat en el futbol associatiu convertint-se en imprescindible per a aquest equip. Guardiola juga amb extrems a cama canviada que li permet la progressió dels laterals en atac. Avui s’ha trobat a faltar Laporte, Sané, Ederson... jugadors importants d’aquest equip. El City de Guardiola és un dels pocs equips, per no dir l’únic, que em poden fer perdre el temps. El 3-1 d’ahir no em fa dubtar que el City en breu serà considerat un dels millors equips de la història.

City i Liverpool ens fan gaudir i, alhora, ens mostren les grans diferències amb el Barça actual. L’equip de Valverde en aquests moments no sembla tenir la capacitat de competir contra aquests dos equips. Guardiola i Klopp tenen una idea. El Barça té Messi i a hores d’ara no sembla que n’hi hagi prou. Esperem al mes de març i abril. A mi, si alguna cosa em queda, és paciència. Però s’acaba a final d’aquesta temporada.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)