Sidonie és un grup barceloní integrat per Marc Ros, Axel Pi i Jes Serna. Una de les seves cançons més nostrades s’anomena Hoy será un día de mierda, del disc Sierra y Canadá (2014). La cançó comença amb l’estrofa següent: “Hoy será un día de mierda / y toda la culpa sera mía, / hoy será un día de mierda. / Estoy tan cansado que ni puedo llorar...” Això és el que devien pensar els jugadors del Barça dissabte al matí quan es van llevar a l’Eurostars Madrid Tower per jugar a l’estadi municipal Butarque contra el Leganés. Feia fred, vent, el sol enlluernava i el rival no motivava. Ho podríem resumir com un dia de merda!

Durant la transmissió del partit a Catalunya Ràdio, Bernat Soler, un dels millors narradors de futbol del nostre país, va remarcar un parell de vegades el fred que feia a Butarque. En aquell precís moment un amic meu, l’Àlex Galí, escoltava LaTdT al cotxe anat cap a Collsuspina per jugar contra l’Aiguafreda un partit del grup 4 de 4a catalana. Un cop va arribar al camp municipal va poder constatar que en aquella zona del Moianès feia un fred i un vent de collons. “Qui pogués jugar a Butarque!”, devia pensar l’Àlex i possiblement la majoria dels més de 140.000 futbolistes catalans que juguen cada cap de setmana fora dels focus de la popularitat i de l’aixopluc dels clubs professionals.

Jugar a Butarque amb la samarreta del Barça no hauria de fer mandra. Jugar bé hauria de ser una obligació i guanyar, una conseqüència. Enfrontar-te al Leganés, el Getafe, l’Eibar i companyia, et permet somiar en guanyar la lliga.

Ernesto Valverde és al centre de les crítiques. Estic convençut que no el preocupa gaire. Fa la seva feina tan bé com sap o tan bé com pot. I aquest és un dels retrets més freqüents que se li fan. Se’l menysté per haver entrenat l’Athletic Club o l’Espanyol i no el Bayern de Munic o la Juventus.

Valverde va sortir amb un sistema adaptat al seu onze inicial i al rival. Era un 4-2-3-1 o, si ho voleu, un 4-3-3 en triangle invers. Un dia haurem de parlar de la nomenclatura dels sistemes i de la parafernàlia que els envolta. Per primer cop tota l’artillera era al camp (Messi, Suárez, Griezmann i Dembélé), però no hi havia sensació de perill ni el Leganés es veia superat. El públic del Barça viu en una permanent desesperació pel joc de l’equip més enllà dels resultats. El Barça és líder, però la història recent ens ha ensenyat que l’equip blaugrana només triomfa quan juga bé.

La sensació que molts teníem a l’inici de la temporada que el Barça guanyaria fàcilment la lliga, es va esvaint a poc a poc. Som tot just al mes de novembre. En aquestes dates no es guanyen títols però tampoc es perden. La sensació de desgovern i decepció del col·lectiu barcelonista és preocupant. No hi ha símptomes de millora que facin preveure un canvi radical. A hores d’ara només la classificació al capdavant del campionat, la poca consistència dels rivals i Messi, són els únics arguments a què el Barça es pot aferrar per guanyar la tercera lliga consecutiva. Dimecres hi ha Champions. El Barça encara no té la classificació assegurada, però ho té tot a favor per classificar-se per als vuitens de final. Serà en aquest moment que el Barça de Messi deixarà, després de molt temps, de ser un dels favorits per guanyar la Champions. Hi ha temps per revertir-ho, però sembla molt difícil amb la dinàmica actual.