Prou de fer de catalans!

El català és d’un romanticisme d’ermita garrotxina, li fascina admirar la grandesa del paisatge amb posició de Jacint Verdaguer mentre es recrea en una melangia tòxica per una derrota pretèrita o un futur inabastable. Som així, no hi ha res a fer, ensenyem a les escoles la tristesa vital de la Renaixença i apartem els moviments hedonistes perquè necessitem transformar qualsevol banalitat en un acte d’èpica sacralitzada. D’aquesta manera fem festes dels desastres, posem estàtues a polítics nefastos, i vivim de la simbologia per esborrar el record d’aquell octubre que vam voler ser majors d’edat.

Així doncs, si barreges aquest caràcter cendrós amb la situació actual del Barça, et surt la pasterada perfecta: mirades al terra, copets a l’esquena, gestos de contenció facial com si anéssim restrets, esbufecs arítmics, i discursos apocalíptics de barra de bar on acabem parlant de la caiguda de Pujol com a figura moral de la Catalunya moderna. Prou. Parem de ser catalans, o si més no, deixem de costat el delit de malviure dins una cançó de desamor de Sau o en una rèplica d’en Manelic, i prenem la realitat amb cert optimisme perquè objectivament tenim raons per deixar-nos anar més enllà dels límits de contenció convergent.

Què posa més calent que elaborar un model alternatiu als clubs estat empastats de petroli dictatorial? Què pot motivar més que una postguerra econòmica severa t’obligui a exprimir la Masia per edificar la base del primer equip? Com agrair tenir un context en què la debilitat dels teus rivals estatals t’ajudi a guanyar títols domèstics en plena reconstrucció? Com celebrar que joves obsessionats a deixar empremta pressionin com folls per recuperar la identitat tàctica de l’equip? Com recordar que el nom és Futbol Club Barcelona en lloc de Futbol Club Messi i que tornarem al cim si recordem com hem arribat a ser qui som?

Dit això, cadascú que faci el que vulgui perquè tenim dret a refregar-nos entre les deixalles de les nostres penúries per sentir pena de nosaltres mateixos, però aniria bé deixar de ser catalans quan parlem del Barça i perdre l’esperit desolador del 1714 per adonar-nos que ara mateix, tenim molt a guanyar perquè ja fa dies que ho hem perdut gairebé tot.